L'enchufe

Per molt que se'ns ompli la boca de meritocràcia, no ens podem treure del damunt el "trapicheo", i és que a qui no té padrins, no el bategen.

En el cas Pretoria, estic convençut de la innocència legal dels senyors Macià Alavedra i Prenafeta ja que no han fet més que seguir la inveterada tradició de fer de padrins, posar en contacte i recomanar, i això, tots ho sabem, costa diners.

I és que es fa a tots els nivells. Fa un temps vaig veure una publicitat, a mi em va arribar pel TresC, d'un grup musical que el seu gran mèrit era estar apadrinats per l'Andreu Buenafuente!!!!

És un tema tan arrelat en el nostre país que fins i tot en una de les nostres tradicions més antigues, com són les corrides de toros, per a poder actuar com a nou matador cal ser presentat en la plaça per un padrí. I parlo de la cerimònia oficial perquè on no es veu els apadrinaments no és que siguin necessaris sinó imprescindibles i costen diners, molts diners.

I així podríem anar mirant en tot el nostre entorn.

En fi, quan sentiu que algun dirigent polític o empresarial us parli de la meritocràcia, pregunteu-li com a arribat al càrrec que ocupa.

Nuesa

El llibre que estic llegint, i que d'aquí espero a poc reportaré en aquest bloc, no té res a veure amb el sexe sinó amb la religió, o més concretament amb el cristianisme, per la qual cosa és gairebé ineludible parlar de sexe (oi que sona una mica a Grouxo Marx?), que en tota l'extensió de la paraula inclou la nuesa.

I és en aquest context que fa la següent classificació, que m'ha fet prou gràcia com per a citar-la en aquest comentari:

• Nuditas naturalis és aquella en la que l'home neix i mort, condueix a la humilitat
• Nuditas temporalis indica la manca de possessions temporals, ja per voluntat com per obligació
• Nuditas virtualis és la d'Adam i Eva, emblema de la innocència
• Nuditas criminalis indica pecat, vanitat i impuresa

Per a pensar-hi. Seguire'm el tema.

La Diada, la Noa i en Benach

Enguany la celebració de la Diada Nacional de Catalunya que ens han organitzat de manera conjunta el Govern i el Parlament està enfocada a fer veure Barcelona com a capital de la Mediterrània amb un acte definit de festiu i reivindicatiu (sic).

I, curiosament, en Joan Ollé s'ha prestat a la direcció de l'acte (o potser no és tan curiós i sóc jo qui tenia una imatge errònia de l'Ollé), però tornem a l'acte festiu i "reivindicatiu".

És de tots conegut el jacobinisme del socialisme espanyol, l'al·lèrgia que li provoca la sola sospita d'una possible pèrdua de poder del centre, només cal recordar les paraules del president del govern espanyol, el socialista Juan Negrín:

"No estoy haciendo la guerra contra Franco para que nos retoñe en Barcelona un separatismo estúpido y pueblerino (...) No hay más que una nación: ¡España! (...) Antes de consentir campañas nacionalistas que nos lleven a desmembraciones que de ningún modo admito, cedería el paso a Franco sin otra condición que la que se desprendiese de alemanes e italianos".

Així doncs, quan el PSC va assolir el govern, per molt que el president fos en Maragall i molta Esquerra Republicana que tingués al voltant, va haver de cedir a l'ideari del PSOE, i no sols a la direcció de Madrid, també a la cinquena columna que hi té dins, el PS(OEen)C, i el govern va començar a aigualir la Diada, frivolitzant-ne els actes i alleugerint-ne el contingut catalanista.

Cada any hem qüestionat la idoneïtat dels actes i el seu contingut i enguany, amb la que està caient, no se'ns acut altra cosa que celebrar de manera festiva (ah! si!, i "reivindicativa") la capitalitat de la Mediterrània d'aquesta Barcelona ... (havia començat a escriure adjectius però m'encenia massa).

A veure, és normal que no dediquem la nostra Diada a la defensa de la nostra identitat?

És normal que quan s'hissi la bandera de Catalunya no es faci amb el so de l'himne nacional de Catalunya?

És normal que, quan ens escanyen econòmicament, ens neguen el que ha aprovat el nostre Parlament i ratificat en referèndum el poble de Catalunya dediquem els actes de la nostra Diada a recitar versos d'en Kavafis o d'en Piovani? I encara gràcies que els han traduït.

És normal que quan el PP (més del 40% en les últimes eleccions generals), amb la simpatia declarada de la majoria del PSOE (a la vora del 44% de vots), ataca directament el nostre país, fomenta l'odi de la resta de l'estat cap a Catalunya i demana boicot per als nostres productes, l'actuació estel·lar en la Diada sigui la d'una cantant israeliana i una orquestra àrab?

És normal que quan, en contra de tots els criteris històrics i científics, els dos partits espanyols que representen a la immensíssima majoria de la resta de l'estat, decideixen la divisió de la llengua catalana, la nostra resposta sigui fer cantar, i em sap greu dir-ho perquè li tinc molt d'apreci, un rumbero en la Diada?

És normal que fem desfilar la nostra policia armada, l'element de força física més gran que tenim a Catalunya, amb música de la Patum? acompanyada pel saxofonista de jazz de moda?

És normal que s'intenti crear estat d'opinió pel canvi dels Segadors pel Cant de la Senyera (cançó que no es refereix a la bandera catalana sinó a la senyera de l'Orfeó Català)? pel canvi de la Diada (11 de setembre) pel Dia del Llibre (23 d'abril)?

Dons sí, és normal, perquè, seguint l'ideari d'en Tarradellas, ja que no tenim poder, tinguem protocol o, en el cas de Barcelona, fiquem-hi disseny i modernitat.

Només us demano que, quan qualsevol país desacomplexat celebri el seu dia nacional, us fixeu en els actes que organitza.

Els governants de Madrid poden parlar d'economia, relacions exteriors o d'obres públiques perquè tenen poder, nosaltres hem de parlar de la Mediterrània, el folklore o la moda perquè no en tenim de poder, només façana, estem supeditats.

Així doncs, pel que fa a la polèmica de la Noa, és evident que no hi pinta res en aquesta Diada, però no per les seves declaracions sinó perquè és com convidar un pallasso de circ al funeral del pare.

I en Benach? Ara se'ns despenja aquest militant d'Esquerra Republicana de Catalunya, president del Parlament de Catalunya amb què està fart de polèmiques en les Diades!!!

Però, què vol aquest "catalanista republicà"? Que a més que ens agredeixen, roben i violen posem bona cara i riem les gràcies?

Un últim apunt pel que fa a l'ofrena floral a en Rafael de Casanova.

En la seva Història de Roma, l'Indro Montanelli explica que en els inicis de Roma, l'època de l'engrandiment, era costum que, en les desfilades dels exèrcits que tornaven victoriosos, la tropa es dediqués a cridar els defectes del cap, per a baixar-li els fums. En canvi, en l'època de la decadència de Roma qualsevol crítica costava el coll, sinó una mort més lenta.

En el cas de Catalunya, els nostres polítics volen suprimir l'ofrena floral al monument d'en Rafael de Casanova perquè els molesten les escridassades ...

El Tibidabo

Ahir vaig anar amb la meva filla i una amiga al Tibidabo, i per primer cop vaig expressar la meva preocupació per quan les meves filles no vulguin que les acompanyi, hauré de buscar alguna excusa.

Tinc una especial predilecció pel Tibidabo, m'encanta, trobo que és una joia de Barcelona de la que no en som totalment conscients.

M'agrada la ubicació, les vistes, els passejos, l'aire de començaments de segle, les edificacions, les atraccions clàssiques, les noves, en fi, no hi ha res que no m'agradi. Tot i que em preocupa una miqueta algunes concessions que es fan, tant de cara a la renovació (era necessari treure les muntanyes russes clàssiques?) com al populisme (amb la de muntanya i serra que queda, tampoc veig necessari seguir totes les protestes que es fan en contra del parc però ja se sap que els socialites governen a cop de fer cas als "voceras").

Intento, i compleixo, no anar més d'un cop a l'any per a no "cremar-lo", el que em sabria més greu seria arribar-me'n a cansar.

Cada cop que hi vaig haig de fer un exercici d'humilitat, deixar de banda la meva animadversió cap a l'ajuntament de Barcelona i el meu profund odi cap a la gestora Barcelona Serveis Municipals, i haig de reconèixer el gran encert que va tenir en quedar-se aquest parc.

Només tinc bons records del Tibidabo, des que era petit petit fins a ahir. Bé, sempre hi ha alguna coseta però, també sempre, és pels visitants.

El fet que sigui públic imprimeix carisma, per bé i per mal. Es veu clarament que no és una màquina de fer diners (cosa rara, si tenim en compte que ho gestionen els mateixos de la grua), es evident que prima la qualitat i els valors, que el més important són els visitants.

Es nota una bona política de contractació de personal, tant fix com de tirar cable als estudiants.

Un dels punts que no veig molt clars és el Tibiclub, suposo que és necessari per tal de justificar la no privatització del parc. Els meus motius per a no estar-hi d'acord són totalment egoistes (per això són meus), d'una banda massifica molt el parc, abans cap a la tarda es buidava una mica i ara cap a la tarda es reboteix, i per altra banda, com he dit abans, penso que no és bo venir-hi molt a sovint ja que en gaudeixo més amb visites espaiades.

Ara, si teniu intenció d'anar més d'un cop a l'any, no us ho penseu, el Tibiclub surt a compte.

Del preu de l'entrada no em puc queixar ja que, si bé són 25€ per cap, sempre enganxo alguna promoció (enguany vaig comprar una setmana el Periódico per triplicat) que permet reduir la despesa, a més la concepció de parc familiar, poder entrar menjar, les fonts, espais per a pícnic fan que s'hi pugui anar, gairebé, sense cartera (no parlo de transports) i els preus interns són molt raonables.

De tota manera, és bo comparar el preu de l'entrada amb altres parcs: El parc d'atraccions de Saragossa costa 14€ però el de Madrid 28,6€. Isla Màgica entre 25 i 28€, Terra Mítica 35€, Warner Madrid 37€, el d'Asterix 39€, Port Aventura 44€ i Disneyland París 51€.

Un cop més veiem que els catalans en general i els barcelonins en concret, estem en els primers llocs de les llistes, malauradament de preus.

Com a resum puc dir que no menteixo quan dic que anar al Tibidabo m'omple de felicitat i que el dia que tanqui o que algun pocavergonya, ja des de l'ajuntament, ja des de l'empresa privada, el destrossi, serà una d'aquelles fites que tant fan envellir, que donen la sensació que se t'ha tancat una època de la teva vida.

In crescendo

Aquest estiu ja he passat els meus dies de platja, dies que aprofito per a cremar-me, engreixar i donar embranzida i intentar rebaixar la llista de llibres que tinc en espera.

Enguany he encadenat tres llibres que, en la meva modesta opinió, he tingut la sort d’anar de pitjor a millor.

El Hombre Duplicado d'en José Saramago

El primer llibre que he llegit me'l va regalar el meu amic Raül per Sant Jordi.

El vaig començar abans de vacances però avançava molt a poc a poc, em costava.

En Raül m’animava i em deia que a mida que avançava el relat guanyava molt i sí que és veritat que el començament és una llauna però tampoc és que la resta sigui molt millor, així que no perdré més temps en parlar d'aquest llibre.

Haig de confesar, així entre nosaltres, que a en Saramago li tinc una mica de mania i potser per això fins ara no havia llegit res d'ell, però la veritat és que aquest llibre tampoc m’ha fet canviar d’opinió i dubto molt que, a curt termini, hi torni.

Trobo que en Saramango, a més de carca tot i la seva imatge de comunista, s’ha fet més famós per les polèmiques (inclosa l’atribuïda a l’Espe quan fou ministra de cultura i Sara Mago) que per la literatura.

El Nas de Mussolini d'en Lluís Anton Baulenas

El segon llibre també em va caure per Sant Jordi, de fet va ser un regalet de l’empresa.

És el tercer llibre que llegeixo d’en Baulenas, els anteriors van ser La Felicitat i Àrea de Servei, i en tots tres trobo en comú que impera un cert ambient tancat on la protagonista, sempre femenina, es crea el seu món impermeable. També cal agrair a en Baulenas les escenes de marro que sempre hi afegeix i que ens anima tant la lectura.

Aquest llibre també busca aquest ambient tancat i angoixant, potser més que en els anteriors.

I pel que fa a l'alegria d'en Baulenas, quan vaig llegir la ressenya que parla d’una certa relació entre la protagonista i l'estanquera, vaig pensar “mira, aquí també tindrem la ració de sexe habitual d’en Baulenas i aquest cop, bolleria”, però no, el lio era entre l’estanquera i l’empresari.

Llibre entretingudet, millor que el d’en Saramago però que no m'ha deixat gran emprempta (potser perquè em venien flaixos de Les veus del Pamano?).

El Temps de les Cireres de na Montserrat Roig

I, finalment, ha estat aquest llibre de la malaguanyada Montserrat Roig el que m’ha salvat l’estiu (de moment).

Potser ha ajudat el fet que vaig comprar el llibre mig de casualitat i no m'esperava pas que fos tan bo.

He trobat un relat magnífic, un retrat, tant de la Barcelona del seu moment com dels personatges, fidelíssimament real.

Més que llegir, he viscut la història, he patit l'efecte de la magdalena que esmenta l'Helena Bonals en la ressenya d'aquest llibre en el seu bloc Anticànons, cal tenir en compte que vaig viure, personalment de rasquilló però molt directament via la meva germana gran, tant els personatges com les situacions d'aquella època i que tan bé veig retratats en el llibre.

Realment mereix entrar en la llista de llibres que representen la ciutat de Barcelona.

El que no acabo d'entendre és perquè, tan bona que és na Montserrat Roig, figura tan poc en la literatura catalana.

En fi, que no em queda més remei que anar seguint la seva obra, llàstima que pòstuma.

Les tapes d'en Pàmies

Aquest divendres, vaig disfrutar força a la salut d'en Sergi Pàmies que en el matins.si-matins.no d'en Cuní li va fotre un moc espectacular a na Ma Josep Soler.

Na Ma Josep va fer un anunci descarat de bars de tapes pijos, en la línia d'aquesta Barcelona fashion que tant agrada als esquerrans, socialistes i comunistes de l'eixample-flower-power.

Per sort o per desgràcia, a continuació parlava en Pàmies amb aquella parsimònia i cara de "aquí no passa res".

La xerrada, tot i que és difícil de reproduir, es basava en el descobriment de la sopa d'all, en quedar-se bocabadats davant del que hem tingut als morros tota la vida, de com ens enlluernen perquè paguem molt més per allò que havíem menyspreat tota la vida, de com es busca una sofistificació artificiosa.

De debó que pagava la pena veure la cara de circumstàncies, aguantant el somriure congelat, de na Ma Josep.

Com a detall, na Ma Josep parlava d'un d'aquests new-tapas-bar que, donada la gran afluència de gent que tenia i per a facilitar la comoditat dels clients, estudiaven implantar un sistema de gestió de clients via internet.

Us podeu imaginar la resposta d'en Pàmies!!!!

L'individu

Entenc que en internet el vertigen és immens, i encara més quan creem un espai propi, ja sigui en una xarxa social o en un bloc.

Tota prudència és poca i posar el nom i la foto a l'abast de tot el món fa por, molta por.

Tinc un amic que, a banda d'empaitar dones per les xarxes socials i donar-se auto-bombo en les xarxes professionals, no va més enllà perquè fa anys que s'està construint una identitat fictícia i vol que sigui complerta i perfecta ...

En el meu cas, estic identificat amb el meu nom i la meva foto i m'hi miro en quines xarxes i blocs faig públic el meu perfil. A banda, m'he permès la trapelleria de crear aquest bloc on escric amb pseudònim i m'identifico amb un dibuix (cosa que em permet citar gent com el del paràgraf anterior).

Així doncs, malgrat que hi ha gent que ho veu com una covardia, jo trobo que els pseudònims o les fotos on no es distingeixi la persona, surt un objecte o paisatge o fins i tot se substitueixen per un símbol o un dibuix, tenen la seva lògica.

Però el que no puc entendre de cap manera és la gent que en el seu perfil individual posa una foto de conjunt, normalment de la família o acompanyats dels fills o de la parella.

Si el perfil, o el bloc o el que sigui, és de la família Puigdemolins, és normal que hi hagi la foto de la família Puigdemolins però que una persona fongui la seva identificació com a individu amb el grup, no ho entenc.

Aquesta gent no es considera individu?

Són incapaços de viure sense l'entorn?

És la parella qui exigeix que la foto sigui conjunta?

O és la mateixa persona que té port de la parella, o de l'entorn, si s'identifica com a individu?

També pot tenir a veure amb la relació d'internet i sexe. La foto de família seria un Vade Retro Satanas que busca, com l'anell de casat, evitar que els tentin a caure en el pecat.

M'imagino que les causes són molt diverses i en la majoria de casos una barreja.

No sóc qui per a jutjar els altres (tot i que rellegint el que he escrit, em temo que ja ho he fet) però a mi, no m'acaba d'agradar que s'emboliqui a tercers, o pitjor encara, que siguin el tercers qui emboliquen.

El rag del tigre

La setmana passada se'm va posar al cap i no paro de tararejar-la, és el que tenen les bones músiques.

Així doncs, aprofito la mort d'en Michael Jackson (o millor la de la Farrah Fawcett) per a tornar-la a escoltar.

L'autoria d'aquest clàssic és confosa tot i que els drets els tenen els primers que la van enregistrar el 1917, l'Original Dixieland Jass Band amb el mític Nick La Rocca.

Les millors versions són les mes primitives, ràpides i amb una sensació de descontrol controlat divertidíssima, però els enregistraments estan força malmesos.

Deixo la versió de la simpàtica colla del Dutch Swing College Band que tembé reflecteix força bé l'esperit de la peça.

No pensis en un elefant (Lakoff)

Des que vaig a treballar amb transport públic que, algun dia i amb sort, tinc alguna trobada agradable.

Una d'aquestes va ser amb una companya de feina a qui comentava com em posava de nerviós la campanya per a potenciar els estudis de formació professional que fa l'ajuntament de Barcelona on, entre altres bestieses, posen com a exemple d'estudiant de FP triomfador a n'Andrés Iniesta.

Aquesta noia em va comentar que era normal que, encara que la FP no tingui res a veure amb el triomf d'Iniesta, l'ajuntament fa un totum revolutum per tal que la gent ho encabeixi en el mateix marc i associï la FP amb el triomf. En veure la cara que posava, em va continuar parlant de la lingüística cognitiva i d'en Lakoff, que havien deixat desfasat, si més no en l'aspecte de les teories lingüístiques, al seu company d'esquerranies el vell amic Chomsky.

Uns dies més tard, em va passar aquest llibre que, malgrat els altibaixos, m'ha deixat bocabadat.

Aquest títol, que molts recordem perquè es va fer servir en un anunci de cotxes, és la frase que en Lakoff diu als seus estudiants per a fer-los conscients del concepte de marc.

Quan diem la paraula elefant és inevitable pensar en un cos gros, en una trompa, unes grans orelles, els ullals, és a dir, la mateixa paraula fa de marc d'una sèrie de conceptes que fan que en sentir-la ens sigui impossible no pensar en l'elefant. O més clarament, amb un exemple seu, quan Nixon va dir "no sóc un lladre" tothom va pensar que si ho deia és perquè ho era ...

Així doncs, en Lakoff diu que la gent pensem mitjançat marcs, de manera que si ens parla una persona amb un marc diferent al nostre, no l'entendrem (el típic diàleg de sords), i a partir d'aquí desenvolupa una sèrie d'idees, tot i que no en l'ordre que exposo.

Hi ha tres mites que són falsos:

• La veritat ens fa lliures, si expliquem els fets, com que la gent és racional, trauran les conclusions adequades: la veritat és que si els fets no encaixen en el nostre marc, senzillament rebutgem els fets.
• És irracional actuar en contra del propi interès: la gent, moltes vegades, no actua (o vota) segons els seus interessos, sinó segons la seva identitat o els seus valors.
• Les campanyes polítiques són campanyes de màrqueting, cal remarcar les virtuts del programa: a l'igual que en el cas anterior, la gent fa allò que encaixa en el seu marc.

Els dos grans partits americans tenen el seu marc:

• Republicans: són el pare autoritari, que demana disciplina, premia a qui treballa i castiga per a corregir. Així doncs, els rics, com que han treballat molt, es mereixen premi i els que no fan cas a la disciplina mereixen càstig.
• Demòcrates: són el pare protector que ajuda a tots però en especial al feble.

Estratègia: fa temps que els republicans en són conscients, dominen millor aquest sistema de marcs i inverteixen en aquests temes.

Repeteixo que el llibre és irregular. La primera meitat, la teoria, està força bé tot i que repeteix però la segona part, el pas a l'acció, l'he trobat d'una innocència sorprenent.

De tota manera, llibre de lectura obligada.

Aire fresc per a les eleccions europees

L'altre dia per la ràdio em van recordar la Lio, aquella cantant belga d'origen portuguès que es va fer famosa la dècada dels vuitanta. M'imagino que qui vàrem viure aquella època recordem "Banana Split" o "Amoureux Solitaires".

Una de les gràcies del fenomen Lio era que anava de lolita total (el Banana Split el cantava amb 17 anys). Fins i tot, el nom el va treure d'un personatge de Barbarella, evidentment, una altra lolita moreneta que, si el còmic de Barbarella ja tenia càrrega eròtica, aquest personatge la reforçava.

L'altra gràcia era aquella música fresca que venia tan de gust i que, no és que sigui igual però, em recorda el que teníem per aquí amb Mecano.

I què fa ara la Lio? Doncs encara està activa i molt activa, tot i que és mare de sis fills d'entre sis i dotze anys (com ens hem de veure...).

Així doncs, per a deixar passar una mica d'aire fresc avui, dia d'eleccions al parlament europeu, aquí deixo la Lio cantant en camisa de dormir els Amoureux Solitaires.

La dictadura de la incompetència (Xavier Roig)

Acabo de llegir d'una volada aquest llibre d'en Xavier Roig, que és francament amè i de lectura ràpida.

Me'l vaig comprar aquest Sant Jordi perquè havia sentit a en Roig per la ràdio i m'havia interessat força.

Pel que fa al contingut, té la seva gràcia. Trobo que en alguns punts exagera però suposo que és part del joc, tant per a donar alegria al llibre com per a fer-nos reaccionar.

El resum del llibre són dos punts, d'una banda aquest concepte liberal-calvinista que diu que cadascú s'ha d'espavilar i s'ha de treballar fort i de l'altre el repartiment de llenya (la veritat, amb força raó) cap als polítics que tenim, tot i que en Roig amplia el grup a tot aquell que està en l'administració pública i satèl·lits.

M'imagino que haurà aixecat molta controvèrsia (no he volgut navegar sense haver escrit abans per expressar la meva idea primigènia) però jo penso que s'ha de llegir tot (o gairebé tot) per a poder contrastar.

Vull citar un punt del llibre que m'ha encantat. En Roig diu que, per afrontar el futur, és necessari formar la gent, però que la formació actual dels treballadors està enfocada a la feina que fan, i això, tot i que és el que interessa a l'empresari, és un error. Cal oferir una formació molt més extensa que permeti al treballador noves possibilitats, ja que així avança tota la societat.

Bé, ara em submergiré en la xarxa que segur en va plena de detractors d'aquest home.

Stephen Jay Gould

He llegit el llibre d'en Stephen Jay Gould (bé, de fet era un recull d'articles) "Brontosaurus i la nalga del ministro" Ed. Crítica.

De fet, el vaig comprar d'una manera totalment aleatòria i compulsiva però haig de reconèixer que la vaig encertar.

Segons sembla aquest home, en teoria paleontòleg però amb un fons cultural inabastable, era un evolucionista conegut i reconegut a nivell mundial, i jo, com és habitual, en la figuera.

El llibre té molts altibaixos i els capítols no estan ben lligats (recordo que és un recull d'articles de premsa) però hi ha moments genials.

Cada cop que parla de l'ensenyament de les teories creacionistes es posa malalt. En aquest aspecte diu que l'ésser humà se sent molt còmode amb la idea de la creació, que necessita punts de referència (ho il·lustra amb una història de la "invenció" del beisbol).

Una idea molt maca que va flotant en tot el llibre és el de l'atzar com a generador de l'estat actual de les coses. Aquesta idea demana molta humilitat perquè, en front de la idea de la necessitat de Deu per a arribar a ser el que som, el que diu és que hem sortit així per pura casualitat, que si al llarg de la història del món haguessin hagut altres incidents, probablement ara no hi hauria éssers humans.

Una curiosa conclusió és que quan veiem un exemplar molt clarament definit per l'evolució, és un exemplar condemnat a l'extinció, ja que és un final de branca. Tenen molta més vida aquelles espècies que encara conserven moltes variants i per tant es podran readaptar en el futur.

En fi, em vaig apuntar moltíssimes pàgines (el llibre en té 623) que, ara repassant, veig que si les vull citar totes em sortirà una novela!

Només un parell de coses que demostren el nivell d'aquest home. D'una banda en el llibre cita un parell de cops l'Ulises de Joyce, i de l'altra l'altíssim nivell de respecte que té per la religió (o més ben dit, per a les creences de la gent) tot i que ataca de forma virulenta els que volen imposar pensaments, i destrossa a aquells que defensen el creacionisme.

Ara si

Ja hem fet (comme il faut) el Glòria!!

Arran del desastre del 27 de març , incomprensiblement ens van convidar per a actuar aquest divendres 8 de maig en el concert de celebració del tancament de l'any paulí a l'església de l'hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

Ens havíem posat les piles i ens vàrem poder treure l'espina que teníem clavada.

La veritat és que és un luxe poder actuar en aquests llocs. Visualment són una meravella i l'acústica és impressionant.

En fi, ara canvi de registre. Deixarem per una temporada les solemnitats i ens llançarem a la música lleugera.

Tampoc és que el nou programa sigui al gust de tots, perquè jo preferiria més anar cap a Arlen, Rodgers o Berlin i el nostre director ens porta cap a Bernstein, però també disfrutarem.

cultura? CULTURA? Kultura?

M'imagino que, si vull parlar de cultura, una de les primeres coses que haig de fer és aclarir-me i dir què és la cultura per a mi.

La meva idea de cultura no ha estat sempre la mateixa, fins i tot no n'estic segur que la idea que tinc ara perduri en el temps.
Per a mi la cultura és una acumulació, sobre cada persona, de vivències i coneixement que es tradueix en costums.

Així doncs, en principi, la cultura és individual i, per força, crea la identitat de les persones.

I aquí ja vull remarcar dos punts:

• Individualitat: No existeix una cultura col·lectiva? Sí, en tant en quant la meva cultura respecte a aquell tema coincideixi amb la d'altra gent. Penso que existeix una cultura de la tauromàquia com existeix una cultura catalana.
• Costums: Estic convençut que, si m'agrada el pa amb tomàquet és perquè n'he menjat des de petit, mentre que gent d'origen castellà l'anomenen amb fàstic "pan mojado".

Conseqüentment, i a partir d'aquests dos punts, arribo a la meva primera conclusió important:

La cultura pot afectar cada individu en diferents graus però, per a cada persona de manera diferent, arribar a un grau més alt requerirà més esforç.

Suposo que tots estem d'acord en què hi ha gent més sensible que altra a la música però que si volem apujar el nostre nivell de comprensió i gaudi musical, hem de fer un esforç en escoltar, comparar, aprendre, etc.

Esforç és la paraula que, amb individualitat i costum, vull lligar al concepte de cultura.

Com a apèndix, recomano el llibre El Preu de ser Catalans de na Patrícia Gabancho. El seu objectiu és la cultura catalana, però en els dos primers capítols dóna una sèrie de conceptes i exemples que trobo força interessants.

Tampoc me'n puc estar d'escriure (fent una mica de tria) les definicions de cultura del diccionari de l'Enciclopèdia Catalana:

En primera accepció:

• Conreu dels coneixements i les facultats de l'home
• Conjunt de coneixences literàries, històriques, científiques o de qualsevol altra mena que hom posseeix com a fruit d'estudi i de lectures, de viatges, d'experiència, etc.

En l'antropologia:

• Conjunt de tradicions (literàries, historicosocials i científiques) i de formes de vida (materials i espirituals) d'un poble, d'una societat o de tota la humanitat.

I com a cultura física:

• Conreu i conservació de la forma física mitjançant exercicis gimnàstics, aixecament de pesos, etc.

Bé, doncs tampoc està tan allunyat del que jo deia, no?

El preu de la cultura

Trobo molt complicada la relació entre la cultura i l'economia.

De fet, és tan complicat que només començar ja he decidit que em limitaré a fer una presentació del tema i anar parlant dels diferents vessants en una sèrie d'escrits, i és que no sé quantes vegades he començat i rectificat aquest article.

I perquè?, doncs perquè em venen mil idees al cap, la manca d'estima a la cultura, la superposició del màrqueting a la cultura, la tan de moda pirateria, els diferents nivells culturals, ...

Sé que el tema és polèmic i no vull ficar la pota.

Bé, intento posar en ordre les meves idees i començo a ficar-me en els detalls.

I per a no fer-ho tan curt, us deixo un vídeo clip, suposo que un anunci de RBA, de la presentació de l'Oda Inacabada d'en Pasqual Maragall.

A banda del que jo consideri com a cultura i agents culturals, considero que aquest vídeo clip sintetitza molt bé alguns aspectes de la cultura, podem veure els aspectes de màrqueting amb la picada d'ull al gran públic que representa na Mari Pau, la servitud al poder, encara que sigui (anava a dir contracultural) d'un altre aspecte cultural, que representen l'Hereu i en Montilla, i la flaira de la música de fons, amb l'esplèndida veu de na Sílvia Pérez Cruz.