divendres, 21 juny de 2013

Mercaders 42

Avui he anat a sentir una actuació en el Cercle Artístic de Sant Lluc de Barcelona i vet aquí que, actualment, aquesta institució resideix en el número 42 del carrer de Mercaders, edifici que ara anomenen palau Mercader.

M'ha fet molta gràcia tornar a aquest edifici.

Haig de començar dient que sóc fill del barri de Sant Pere, vaig néixer i viure en el carrer de Trafalgar, anàvem a comprar a Santa Caterina passant per tota aquella fantàstica xarxa de carrers comercials al voltant del carrer Argenters.

Aquell microcosmos va morir amb l'eterna remodelació de Santa Caterina. El núvol "eixample flower power" que van fer de Barcelona una ciutat moderna despreciava infinitament el comerç, m'imagino que els recordava la burgesia dels seus pares, van dir-li raval al barri xino, com ara a l'Aragó en diuen LAPAO del català i van girar la ciutat com un mitjó, algunes coses per bé i altres per mal.

Ara l'entorn de Santa Caterina es veu empalagosament ensucrat, amb comerços (venda i hosteleria) artificials quan no són directament franquícies.

Però me'n vaig de mare, tornem al número 42 de Mercaders.

El fill de la portera del passatge de la Indústria era monitor d'una mena d'esplai (parlo aproximadament de l'any 1970) i va dir als meus pares si volien que jo ho provés.

La seu era en aquest edifici del carrer de Mercaders, en aquella època un casalot amb no gaire bon aspecte però on a mi se'm va obrir un món nou.

Jo tindria uns 10 anys i hi vaig anar uns quants dissabtes a la tarda, al matí teníem classe al col·legi, i a última hora feien missa com jo mai l'havia vist, tots en cercle al voltant de l'oficiant, amb una taula normal com a altar, i se'ns demanava que parléssim, demanéssim i preguéssim lliurement en aquesta missa.

Recordo una excursió que vam fer al camp i en la que em vaig esbatussar de valent amb un altre noi més gran que jo, hi havia una nena pel mig, no sé si va ser la causant que em pegués o em va consolar posteriorment però m'han quedat dues imatges gravades, la de quan ens van fer posar en filera i tot jo tremolava de ràbia saltant-me les llàgrimes i la dolçor d'aquella nena.

Al final de curs van organitzar una sortida de més d'un dia però coincidia amb Sant Pere i com la meva àvia. que no vivia a Barcelona, es deia Petra havíem d'anar a felicitar-la i no vaig poder fer l'excursió. A començaments del següent curs, no en sé el motiu, ja no vaig tornar i així es va acabar una etapa de la meva vida que sempre he pensat que vaig deixar escapar.

Quan tenia entre 15 i 17 anys, no recordo exactament, un company de col·legi, jo anava a La Salle Condal, que es deia Pantaleoni i suposo parent dels famosos comerciants de tèxtil, em va proposar anar a classes de sardana i jo, més per veure noies que per patriotisme ja que La Salle era masculí, el vaig acompanyar.

I, oh sorpresa!!! el lloc era el mateix, al número 42 del carrer de Mercaders, i juraria que la sala on fèiem les
classes era la mateixa on, anys enrere, fèiem les misses. L'edifici continuava tenint aspecte de vell casalot.

En aquella època recordo que va sortir una revista, que vaig estar comprant, que es deia "Arreu" i tinc la imatge d'anar a les classes de sardana amb aquesta revista.

Eren temps, i jo tenia l'edat, de la il·lusió, havia mort en Franco i se'ns obria un univers nou, qui ens havia de dir que acabaríem com estem ara.

D'aquesta segona no en recordo el final però també vaig deixar d'anar.

I ara, vet a aquí, hi he tornat. La veritat és que m'ha fet molt content i més el veure el bon estat en què han deixat l'edifici.

dissabte, 15 juny de 2013

El batut de maduixa

He deixat de beure alcohol.Tinc una edat, no em provava gaire bé i en algunes ocasions arribava a situacions que en una persona jove provoquen mig somriure però en el meu cas eren simplement patètiques.

En fi, vaig anar al metge de capçalera, el prototipus de sangonera de la Seguretat Social, o ICS tant me fa, a qui només li falta la punta de cigarreta en el costat del llavi i que, en la seva línia habitual, em va donar una adreça i un telèfon on em va derivar demanant-me efusivament que no deixés de mantenir-lo informat.

La veritat és que aquest home mai m'ha tractat de res, sempre em deriva. Encara recordo l'últim cop que em va demanar que el mantingués informat, vaig anar a la metgessa que cura i quan vaig tornar a demanar hora al metge que deriva es va quedar tot parat que hi tornés. Li vaig explicar com havia anat la visita amb la metgessa que cura i em va venir a dir que si ja estava curat perquè s'ho explicava, quan li vaig respondre que ell m'ho havia demanat només li va faltar citar al gran Pascual amb aquell cèlebre "això ho he dit jo?".

Però m'estic desviant molt, deixo aquest tema per a un altre dia i torno al fil de l'entrada.

El cas és que m'agraden els bars, no tots però m'agrada tafanejar-hi. Alguns són còmodes, altres agradables, altres animats, n'hi ha de tots tipus.

Una tipologia ben definida són aquests bars que intenten imitar el menjador de casa d'una parella jove amb poca pasta, on sempre tenen gran varietat de tes i pastissos casolans, alguns francament poc apetitosos, i on generalment anuncien la veganitat de molts dels seus productes.

La gràcia d'aquests bars és que els seus clients són dones, de qualsevol edat. Com a molt hi ha algun grup de diverses dones i un home, gairebé sempre amb un nen, però mai homes sols o parelles.

Dons ahir vaig passar pel davant d'un d'aquests locals, en un dels carrers més trepitjats de Gràcia, i entre la calor, les ganes d'oblidar problemes i la meva golafreria, vaig decidir donar-me un premi i prendre un batut de maduixa.

Haig de confessar que a mi m'encanten els batuts de maduixa, em tornen boig. Quan és època, i ara encara ho és, a casa en faig i són tota una festa.

Quan me'l van dur ja vaig veure que la cosa no anava bé, no tenia els característics piquets de les llavors de la maduixa i em va sorprendre la pregunta de si volia sucre. On és vist afegir a un batut ingredients que no siguin ornamentació un cop batut?

Hi vaig ficar el nas i no tenia cap aroma. En italià la maduixa es diu fragola, nom que ens condueix cap a la fragància d'aquest fruit quan és madur, aquella olor que ja ens omple.

El vaig tastar i, horror, el pitjor batut de la meva vida, quin desastre, quin càstig diví i quina desil·lusió.

No cal afegir res més a aquesta entrada, el que cal és oblidar-ho al més aviat possible.

dilluns, 19 novembre de 2012

Jo tenia un camarada

Ha mort en Pedrito.

El títol de l'entrada és totalment fals, en Pedrito mai va ser un company, però ara és mort.

En Juanito em va avisar que estava malalt. Jo vaig trigar a contactar però, dins la covardia, finalment ho vaig fer.

No va servir de res. Va morir sol, un cop he vist la seva família sé que va morir molt sol.

Una passada com la mare ha passat de mi quan li he dit de què coneixia en Pedrito.

De tota manera, li haig d'agrair un funeral pijo, que bones estan les pijes.

En Pedrito hagués disfrutat molt.

dimecres, 9 novembre de 2011

Pas per Roma

Itàlia em té el cor robat.

No ho puc evitar, és un país del que no em canso mai, m'agrada el paisatge, la gent, el menjar. Des del meu punt de vista la cuina italiana (amb tota la indeterminació que impliquen aquests gentilicis) és la millor del món.

He fet amistats italianes i m'han deixat un molt bon sabor de boca. Malauradament no les vaig saber mantenir i, a hores d'ara, intentar recuperar-les se'm fa una tasca titànica.

Doncs he tingut la sort de passar per Roma, tot i que per motius laborals, la qual cosa m'ha limitat moltíssim.

La gran alegria que vaig tenir va ser un sopar que vàrem fer en el patí interior d'un restaurant que estava rodejat de cases de veïns. A banda del sopar en si, la imatge Feliniana del lloc era fantàstica.

I per a tancar el tema, una perla.

Mireu aquesta pintada. No us fixeu en la declaració de la que podem dir que les frases eternes són eternes o, com més prosàicament deia en Serrat, és una de les tres frases fetes que havíem aprés d'antics comediants. Fixem-nos només en el nom, Flàvia.

Encara millor, diem en veu alta "Flàvia". No és encisador?, no se us dispara la imaginació?, no noteu que desperta una part oblidada de la memòria?

Us deixo, però, seguiu repetint Flàvia, Flàvia ...

diumenge, 5 juny de 2011

La simplificació del missatge

Quan vaig començar a sentir parlar de l'"Indignez-vous!" d'en Hessel, em vaig animar molt, vaig pensar que a la fi alguna persona de trajectòria llarga i inqüestionable esperonaria el personal però quan vaig llegir el llibret vaig quedar una mica decebut, des del meu punt de vista el contingut no es correspon amb el toc de trompeta del títol i, a més, se centra molt en el problema palestí, que no dic que no sigui un problema però com deia l'estadista, per a mi, avui no toca.

I és que estem en una exigència de simplificació del missatge. Se'ns exigeix que el missatge sigui simple, no clar, simple.

Però el món no és simple, és complex, molt complex, i així caiem en un mar de contradiccions, potser volgut, per a la desorientació del personal.

D'exemples n'hi ha a cabassos però deixeu-me'n posar un parell:
  • Se'ns diu que l'única sortida econòmica per al nostre país és l'economia del coneixement, que cal formació, formació i més formació i com més elevada millor, però al dia següent el missatge és que sobren titulats, que el que cal és formació professional.
  • Una de les causes de la crisi econòmica ha estat l'alegria en la concessió de crèdits, sobretot hipotecaris. En la situació actual, una de les propostes per a millorar el sistema creditici és la possibilitat de la dació del bé en cas d'impossibilitat de pagament. La resposta és que no és possible, ja que aquesta mesura dificultaria la concessió de crèdits.
És evident que tots tenen part de raó, el problema rau en què es defuig d'explicacions complertes, només es busca el titular i així és difícil fer-nos entendre.

dimecres, 30 març de 2011

La vida sexual de Catherine M

L'any passat, tontejant per l'Abacus, vaig comprar el llibre "La vida sexual de Catherine M." en edició de butxaca per a regalar a un amic que ens havia de convidar a unes cerveses pel seu aniversari.

Sincerament, el fet del regal era una excusa ja que m'atreia el llibre i tot el morbo que l'envoltava, el títol, la foto de portada, records d'algun comentari de ràdio de quan el van editar.

Vaig regalar el llibre i, passats uns dies me'l va "tornar". Segons ell ja l'havia llegit i me'l deixava perquè jo també el llegís però estic segur que ni se l'havia acabat ni el volia tenir a casa.

Jo el vaig tenir un temps en llista d'espera i finalment l'he llegit.

Les impressions

El llibre, i per extensió la vida, de na Catherine Millet m'ha deixat de pasta de moniato.

El primer que es veu és el relat eròtic per a mi sincerament inimaginable abans d'obrir el llibre. Només puc dir que cada cop que llegia em posava calent com una guilla.

El segon punt que em va deixar frapat és que, tot i que la història està novel·lada i pot contenir alguna incorrecció fruit de la memòria traïdora, el que hi ha escrit és real, és a dir, que ho ha viscut l'autora.

I el que encara deixa més de pedra és la fredor en l'exposició.

Vaig pensar que, tot i ser una passada, no m'havia d'estranyar tant ja que na Catherine Millet és francesa i va viure el mític maig del 68 amb uns vint anyets mentre que jo, en aquella època, anava a estudiar als Hermanos de la Salle, gran fàbrica de frustracions per a no dir coses pitjors.

Les crítiques

A mig llibre vaig comentar als amics l'excitació que em produïa la seva lectura, que m'induïa accions que els Hermanos condemnaven més que els assassinats d'en Franco i en Fraga. Evidentment el meu comentari va provocar gran hilaritat i el que li havia regalat el llibre se les va donar de sobrat, que si com era possible que m'excités només amb la lectura, que si per a ell no n'hi havia per a tant i que si a partir d'aquell punt el llibre perdia molt, cosa que em va confirmar que no s'havia llegit tot el llibre.

Aquesta opinió que tant de sexe cansa i que el llibre es pot deixar, en el cas més generós, a la meitat, l'he vista compartida en altres comentaris i no deixa de ser una crítica rància disfressada d'intel·lectualitat.

I és que, en referència a aquest llibre, la xarxa va plena de crítiques masclistes i carregades de moralina. M'imagino que el fet que sigui dona i hagi triomfat a la vida no se li perdona.

Fins i tot l'entrada catalana de la vikipèdia, tot i ser una prestigiosa escriptora i crítica d'art, fundadora i directora d'Art Press, de les cinc línies de l'article tres i mitja les dedica al tema sexual i en l'última especifica que ara té una relació "monògama" (és important? ho diríem d'un home?).

L'explicació

I és que és cap al final del llibre quan m'ha semblat entendre completament na Catherine Millet.

Ella mateixa em fa veure que el sexe és una cosa natural i com a tal cal fer-la servir igual d'abundosa i variadament que la resta de coses naturals.

Però, tot i l'ús i abús que en fa, no és un objectiu, o com a mínim, el seu objectiu.

I per a acabar deixo algunes frases del llibre que penso que resumeixen aquest ideari:

Durant gran part de la meva vida vaig ser molt ingènua a l'hora de follar. Amb això vull dir que anar-me'n al llit amb homes constituïa una activitat natural que no em preocupava més del compte.

No exagero si dic que
fins a l'edat de trenta-cinc anys no em vaig plantejar que el meu propi plaer pogués ser la finalitat d'una relació sexual.

(parlant d'experiències sexuals que no li satisfan) ... ho puc resistir sempre que abans o després la conversa sigui interessant, que em portin a sopar a casa de gent especial o que pugui anar i venir en un pis amb una decoració que m'agradi i jugar a inventar que hi visc una altra vida.

dimecres, 30 desembre de 2009

Se n'ha anat lo Monleon

La mort d'en Monleon m'ha fet mal, molt de mal.

Ja sé que a certa edat les morts de coneguts fan mal, d'una banda perquè és gent, en general més gran, que va influir en la nostra joventut i ens du records de vells temps, i de l'altra perquè veus que vas guanyant llocs en la línia de sortida, però la veritat és que, tot i que fa anys que no el seguia, la seva mort m'ha dolgut.

Per a mi en Monleon era l'alegria desbordant de la mort de Franco, del canvi de règim.

En Monleon em fa venir al cap aquella època en què el flux cultural entre Catalunya i València era continu, quan a tot l'estat s'acceptaven amb alegria les diferències culturals, aquí estava plagat de sales, totes a vesar, amb actuacions de gent d'arreu, a la resta de l'estat omplien teatres els cantants en català.

Ens va venir un canvi que, si més no la gent jove, el vam agafar amb alegria, molta alegria.

Vam tenir la sort que als fatxes els va agafar amb el pas canviat i els intents de tornar a la situació en què estaven còmodes van ser molt matussers.

Però aquella època va ser un miratge en la història d'Espanya, amb els anys i amb les noves generacions, els de sempre han sabut reconduir la situació i trobar nous camins per als seus interessos.

També hi ha la teoria que es va permetre tota aquella disbauxa perquè es pensaven que no passaria d'un pic de folclorisme i, en el moment que es va veure que era alguna cosa més que l'augment de castellers i correfocs, es va buscar solució dràstica.

I així estem com estem, amb la llengua catalana dividida, desafecció, o millor dit un malt rotllo de nassos, entre les diferents comunitats i, com a cirereta del pastís, sense sales d'actuació. És a dir, ens han aplicat una tàctica tan senzilla, i tan vella, com la de divideix i guanyaràs.

Però tornem a l'alegria, que és el que mereix en Monleon.

Sempre m'ha fet molta enveja l'alegria esbojarrada valenciana. Per a mi una de les imatges del canvi de règim és en Monleon vestit de fallera cantant, amb els Pavesos, La Horchatera Valenciana.



I per als que no ho vau viure, us haig de dir que en l'alegria esbojarrada hi havia una lluita per a millorar les coses. Si escolteu la cançó veureu que, entre les estrofes originals de la cançó en castellà, van incloure estrofes reivindicatives en català.

I com a despedida final, l'epitafi que li han escrit en el Facebook:

He marxat entre la felicitat d'haver jugat amb tots vosatros en la vostra memòria i la pena d'un oblit amb el pas dels anys d'una època que ja no era la meva... vos trobaré tots a faltar, però la vida és com la paella rusa, devegades toca el garrofó com devegades la cartxofa. Lo important és ser bona persona, com jo crec que ho era...

diumenge, 8 novembre de 2009

L'enchufe

Per molt que se'ns ompli la boca de meritocràcia, no ens podem treure del damunt el "trapicheo", i és que a qui no té padrins, no el bategen.

En el cas Pretoria, estic convençut de la innocència legal dels senyors Macià Alavedra i Prenafeta ja que no han fet més que seguir la inveterada tradició de fer de padrins, posar en contacte i recomanar, i això, tots ho sabem, costa diners.

I és que es fa a tots els nivells. Fa un temps vaig veure una publicitat, a mi em va arribar pel TresC, d'un grup musical que el seu gran mèrit era estar apadrinats per l'Andreu Buenafuente!!!!

És un tema tan arrelat en el nostre país que fins i tot en una de les nostres tradicions més antigues, com són les corrides de toros, per a poder actuar com a nou matador cal ser presentat en la plaça per un padrí. I parlo de la cerimònia oficial perquè on no es veu els apadrinaments no és que siguin necessaris sinó imprescindibles i costen diners, molts diners.

I així podríem anar mirant en tot el nostre entorn.

Els oficis de gestor, procurador i, en molts casos, advocat no deixen de ser intermediaris totalment prescindibles però per on hem de passar per obra i gràcia de concessions d'èpoques passades.

En fi, quan sentiu que algun dirigent polític o empresarial us parli de la meritocràcia, pregunteu-li com a arribat al càrrec que ocupa.

dijous, 5 novembre de 2009

Nuesa

El llibre que estic llegint, i que d'aquí espero a poc reportaré en aquest bloc, no té res a veure amb el sexe sinó amb la religió, o més concretament amb el cristianisme, per la qual cosa és gairebé ineludible parlar de sexe (oi que sona una mica a Grouxo Marx?), que en tota l'extensió de la paraula inclou la nuesa.

I és en aquest context que fa la següent classificació, que m'ha fet prou gràcia com per a citar-la en aquest comentari:
  • Nuditas naturalis és aquella en la que l'home neix i mort, condueix a la humilitat
  • Nuditas temporalis indica la manca de possessions temporals, ja per voluntat com per obligació
  • Nuditas virtualis és la d'Adam i Eva, emblema de la innocència
  • Nuditas criminalis indica pecat, vanitat i impuresa
Per a pensar-hi. Seguire'm el tema.

divendres, 11 setembre de 2009

La Diada, la Noa i en Benach

Enguany la celebració de la Diada Nacional de Catalunya que ens han organitzat de manera conjunta el Govern i el Parlament està enfocada a fer veure Barcelona com a capital de la Mediterrània amb un acte definit de festiu i reivindicatiu (sic).

I, curiosament, en Joan Ollé s'ha prestat a la direcció de l'acte (o potser no és tan curiós i sóc jo qui tenia una imatge errònia de l'Ollé), però tornem a l'acte festiu i "reivindicatiu".

És de tots conegut el jacobinisme del socialisme espanyol, l'al·lèrgia que li provoca la sola sospita d'una possible pèrdua de poder del centre, només cal recordar les paraules del president del govern espanyol, el socialista Juan Negrín:

"No estoy haciendo la guerra contra Franco para que nos retoñe en Barcelona un separatismo estúpido y pueblerino (...) No hay más que una nación: ¡España! (...) Antes de consentir campañas nacionalistas que nos lleven a desmembraciones que de ningún modo admito, cedería el paso a Franco sin otra condición que la que se desprendiese de alemanes e italianos".

Així doncs, quan el PSC va assolir el govern, per molt que el president fos en Maragall i molta Esquerra Republicana que tingués al voltant, va haver de cedir a l'ideari del PSOE, i no sols a la direcció de Madrid, també a la cinquena columna que hi té dins, el PS(OEen)C, i el govern va començar a aigualir la Diada, frivolitzant-ne els actes i alleugerint-ne el contingut catalanista.

Cada any hem qüestionat la idoneïtat dels actes i el seu contingut i enguany, amb la que està caient, no se'ns acut altra cosa que celebrar de manera festiva (ah! si!, i "reivindicativa") la capitalitat de la Mediterrània d'aquesta Barcelona ... (havia començat a escriure adjectius però m'encenia massa).

A veure, és normal que no dediquem la nostra Diada a la defensa de la nostra identitat?

És normal que quan s'hissi la bandera de Catalunya no es faci amb el so de l'himne nacional de Catalunya?

És normal que, quan ens escanyen econòmicament, ens neguen el que ha aprovat el nostre Parlament i ratificat en referèndum el poble de Catalunya dediquem els actes de la nostra Diada a recitar versos d'en Kavafis o d'en Piovani? I encara gràcies que els han traduït.

És normal que quan el PP (més del 40% en les últimes eleccions generals), amb la simpatia declarada de la majoria del PSOE (a la vora del 44% de vots), ataca directament el nostre país, fomenta l'odi de la resta de l'estat cap a Catalunya i demana boicot per als nostres productes, l'actuació estel·lar en la Diada sigui la d'una cantant israeliana i una orquestra àrab?

És normal que quan, en contra de tots els criteris històrics i científics, els dos partits espanyols que representen a la immensíssima majoria de la resta de l'estat, decideixen la divisió de la llengua catalana, la nostra resposta sigui fer cantar, i em sap greu dir-ho perquè li tinc molt d'apreci, un rumbero en la Diada?

És normal que fem desfilar la nostra policia armada, l'element de força física més gran que tenim a Catalunya, amb música de la Patum? acompanyada pel saxofonista de jazz de moda?

És normal que s'intenti crear estat d'opinió pel canvi dels Segadors pel Cant de la Senyera (cançó que no es refereix a la bandera catalana sinó a la senyera de l'Orfeó Català)? pel canvi de la Diada (11 de setembre) pel Dia del Llibre (23 d'abril)?

Dons sí, és normal, perquè, seguint l'ideari d'en Tarradellas, ja que no tenim poder, tinguem protocol o, en el cas de Barcelona, fiquem-hi disseny i modernitat.

Només us demano que, quan qualsevol país desacomplexat celebri el seu dia nacional, us fixeu en els actes que organitza.

Els governants de Madrid poden parlar d'economia, relacions exteriors o d'obres públiques perquè tenen poder, nosaltres hem de parlar de la Mediterrània, el folklore o la moda perquè no en tenim de poder, només façana, estem supeditats.

Així doncs, pel que fa a la polèmica de la Noa, és evident que no hi pinta res en aquesta Diada, però no per les seves declaracions sinó perquè és com convidar un pallasso de circ al funeral del pare.

I en Benach? Ara se'ns despenja aquest militant d'Esquerra Republicana de Catalunya, president del Parlament de Catalunya amb què està fart de polèmiques en les Diades!!!

Però, què vol aquest "catalanista republicà"? Que a més que ens agredeixen, roben i violen posem bona cara i riem les gràcies?

Un últim apunt pel que fa a l'ofrena floral a en Rafael de Casanova.

En la seva Història de Roma, l'Indro Montanelli explica que en els inicis de Roma, l'època de l'engrandiment, era costum que, en les desfilades dels exèrcits que tornaven victoriosos, la tropa es dediqués a cridar els defectes del cap, per a baixar-li els fums. En canvi, en l'època de la decadència de Roma qualsevol crítica costava el coll, sinó una mort més lenta.

En el cas de Catalunya, els nostres polítics volen suprimir l'ofrena floral al monument d'en Rafael de Casanova perquè els molesten les escridassades ...

divendres, 4 setembre de 2009

El Tibidabo

Ahir vaig anar amb la meva filla i una amiga al Tibidabo, i per primer cop vaig expressar la meva preocupació per quan les meves filles no vulguin que les acompanyi, hauré de buscar alguna excusa.

Tinc una especial predilecció pel Tibidabo, m'encanta, trobo que és una joia de Barcelona de la que no en som totalment conscients.

M'agrada la ubicació, les vistes, els passejos, l'aire de començaments de segle, les edificacions, les atraccions clàssiques, les noves, en fi, no hi ha res que no m'agradi. Tot i que em preocupa una miqueta algunes concessions que es fan, tant de cara a la renovació (era necessari treure les muntanyes russes clàssiques?) com al populisme (amb la de muntanya i serra que queda, tampoc veig necessari seguir totes les protestes que es fan en contra del parc però ja se sap que els socialites governen a cop de fer cas als "voceras").

Intento, i compleixo, no anar més d'un cop a l'any per a no "cremar-lo", el que em sabria més greu seria arribar-me'n a cansar.

Cada cop que hi vaig haig de fer un exercici d'humilitat, deixar de banda la meva animadversió cap a l'ajuntament de Barcelona i el meu profund odi cap a la gestora Barcelona Serveis Municipals, i haig de reconèixer el gran encert que va tenir en quedar-se aquest parc.

Només tinc bons records del Tibidabo, des que era petit petit fins a ahir. Bé, sempre hi ha alguna coseta però, també sempre, és pels visitants.

El fet que sigui públic imprimeix carisma, per bé i per mal. Es veu clarament que no és una màquina de fer diners (cosa rara, si tenim en compte que ho gestionen els mateixos de la grua), es evident que prima la qualitat i els valors, que el més important són els visitants.

Es nota una bona política de contractació de personal, tant fix com de tirar cable als estudiants.

Un dels punts que no veig molt clars és el Tibiclub, suposo que és necessari per tal de justificar la no privatització del parc. Els meus motius per a no estar-hi d'acord són totalment egoistes (per això són meus), d'una banda massifica molt el parc, abans cap a la tarda es buidava una mica i ara cap a la tarda es reboteix, i per altra banda, com he dit abans, penso que no és bo venir-hi molt a sovint ja que en gaudeixo més amb visites espaiades.

Ara, si teniu intenció d'anar més d'un cop a l'any, no us ho penseu, el Tibiclub surt a compte.

Del preu de l'entrada no em puc queixar ja que, si bé són 25€ per cap, sempre enganxo alguna promoció (enguany vaig comprar una setmana el Periódico per triplicat) que permet reduir la despesa, a més la concepció de parc familiar, poder entrar menjar, les fonts, espais per a pícnic fan que s'hi pugui anar, gairebé, sense cartera (no parlo de transports) i els preus interns són molt raonables.

De tota manera, és bo comparar el preu de l'entrada amb altres parcs: El parc d'atraccions de Saragossa costa 14€ però el de Madrid 28,6€. Isla Màgica entre 25 i 28€, Terra Mítica 35€, Warner Madrid 37€, el d'Asterix 39€, Port Aventura 44€ i Disneyland París 51€.

Un cop més veiem que els catalans en general i els barcelonins en concret, estem en els primers llocs de les llistes, malauradament de preus.

Com a resum puc dir que no menteixo quan dic que anar al Tibidabo m'omple de felicitat i que el dia que tanqui o que algun pocavergonya, ja des de l'ajuntament, ja des de l'empresa privada, el destrossi, serà una d'aquelles fites que tant fan envellir, que donen la sensació que se t'ha tancat una època de la teva vida.

divendres, 14 agost de 2009

In crescendo

Aquest estiu ja he passat els meus dies de platja, dies que aprofito per a cremar-me, engreixar i donar embranzida i intentar rebaixar la llista de llibres que tinc en espera.

Enguany he encadenat tres llibres que, en la meva modesta opinió, he tingut la sort d’anar de pitjor a millor.

El Hombre Duplicado d'en José Saramago

El primer llibre que he llegit me'l va regalar el meu amic Raül per Sant Jordi.

El vaig començar abans de vacances però avançava molt a poc a poc, em costava.

En Raül m’animava i em deia que a mida que avançava el relat guanyava molt i sí que és veritat que el començament és una llauna però tampoc és que la resta sigui molt millor, així que no perdré més temps en parlar d'aquest llibre.

Haig de confesar, així entre nosaltres, que a en Saramago li tinc una mica de mania i potser per això fins ara no havia llegit res d'ell, però la veritat és que aquest llibre tampoc m’ha fet canviar d’opinió i dubto molt que, a curt termini, hi torni.

Trobo que en Saramango, a més de carca tot i la seva imatge de comunista, s’ha fet més famós per les polèmiques (inclosa l’atribuïda a l’Espe quan fou ministra de cultura i Sara Mago) que per la literatura.

El Nas de Mussolini d'en Lluís Anton Baulenas

El segon llibre també em va caure per Sant Jordi, de fet va ser un regalet de l’empresa.

És el tercer llibre que llegeixo d’en Baulenas, els anteriors van ser La Felicitat i Àrea de Servei, i en tots tres trobo en comú que impera un cert ambient tancat on la protagonista, sempre femenina, es crea el seu món impermeable. També cal agrair a en Baulenas les escenes de marro que sempre hi afegeix i que ens anima tant la lectura.

Aquest llibre també busca aquest ambient tancat i angoixant, potser més que en els anteriors.

I pel que fa a l'alegria d'en Baulenas, quan vaig llegir la ressenya que parla d’una certa relació entre la protagonista i l'estanquera, vaig pensar “mira, aquí també tindrem la ració de sexe habitual d’en Baulenas i aquest cop, bolleria”, però no, el lio era entre l’estanquera i l’empresari.

Llibre entretingudet, millor que el d’en Saramago però que no m'ha deixat gran emprempta (potser perquè em venien flaixos de Les veus del Pamano?).

El Temps de les Cireres de na Montserrat Roig

I, finalment, ha estat aquest llibre de la malaguanyada Montserrat Roig el que m’ha salvat l’estiu (de moment).

Potser ha ajudat el fet que vaig comprar el llibre mig de casualitat i no m'esperava pas que fos tan bo.

He trobat un relat magnífic, un retrat, tant de la Barcelona del seu moment com dels personatges, fidelíssimament real.

Més que llegir, he viscut la història, he patit l'efecte de la magdalena que esmenta l'Helena Bonals en la ressenya d'aquest llibre en el seu bloc Anticànons, cal tenir en compte que vaig viure, personalment de rasquilló però molt directament via la meva germana gran, tant els personatges com les situacions d'aquella època i que tan bé veig retratats en el llibre.

Realment mereix entrar en la llista de llibres que representen la ciutat de Barcelona.

El que no acabo d'entendre és perquè, tan bona que és na Montserrat Roig, figura tan poc en la literatura catalana.

En fi, que no em queda més remei que anar seguint la seva obra, llàstima que pòstuma.

diumenge, 19 juliol de 2009

Les tapes d'en Pàmies

Aquest divendres, vaig disfrutar força a la salut d'en Sergi Pàmies que en el matins.si-matins.no d'en Cuní li va fotre un moc espectacular a na Ma Josep Soler.

Na Ma Josep va fer un anunci descarat de bars de tapes pijos, en la línia d'aquesta Barcelona fashion que tant agrada als esquerrans, socialistes i comunistes de l'eixample-flower-power.
Per sort o per desgràcia, a continuació parlava en Pàmies amb aquella parsimònia i cara de "aquí no passa res".
La xerrada, tot i que és difícil de reproduir, es basava en el descobriment de la sopa d'all, en quedar-se bocabadats davant del que hem tingut als morros tota la vida, de com ens enlluernen perquè paguem molt més per allò que havíem menyspreat tota la vida, de com es busca una sofistificació artificiosa.
De debó que pagava la pena veure la cara de circumstàncies, aguantant el somriure congelat, de na Ma Josep.
Com a detall, na Ma Josep parlava d'un d'aquests new-tapas-bar que, donada la gran afluència de gent que tenia i per a facilitar la comoditat dels clients, estudiaven implantar un sistema de gestió de clients via internet.
Us podeu imaginar la resposta d'en Pàmies!!!!

dijous, 9 juliol de 2009

L'individu

Entenc que en internet el vertigen és immens, i encara més quan creem un espai propi, ja sigui en una xarxa social o en un bloc.

Tota prudència és poca i posar el nom i la foto a l'abast de tot el món fa por, molta por.

Tinc un amic que, a banda d'empaitar dones per les xarxes socials i donar-se auto-bombo en les xarxes professionals, no va més enllà perquè fa anys que s'està construint una identitat fictícia i vol que sigui complerta i perfecta ...

En el meu cas, estic identificat amb el meu nom i la meva foto i m'hi miro en quines xarxes i blocs faig públic el meu perfil. A banda, m'he permès la trapelleria de crear aquest bloc on escric amb pseudònim i m'identifico amb un dibuix (cosa que em permet citar gent com el del paràgraf anterior).

Així doncs, malgrat que hi ha gent que ho veu com una covardia, jo trobo que els pseudònims o les fotos on no es distingeixi la persona, surt un objecte o paisatge o fins i tot se substitueixen per un símbol o un dibuix, tenen la seva lògica.

Però el que no puc entendre de cap manera és la gent que en el seu perfil individual posa una foto de conjunt, normalment de la família o acompanyats dels fills o de la parella.

Si el perfil, o el bloc o el que sigui, és de la família Puigdemolins, és normal que hi hagi la foto de la família Puigdemolins però que una persona fongui la seva identificació com a individu amb el grup, no ho entenc.

Aquesta gent no es considera individu?

Són incapaços de viure sense l'entorn?

És la parella qui exigeix que la foto sigui conjunta?

O és la mateixa persona que té port de la parella, o de l'entorn, si s'identifica com a individu?

També pot tenir a veure amb la relació d'internet i sexe. La foto de família seria un Vade Retro Satanas que busca, com l'anell de casat, evitar que els tentin a caure en el pecat.

M'imagino que les causes són molt diverses i en la majoria de casos una barreja.

No sóc qui per a jutjar els altres (tot i que rellegint el que he escrit, em temo que ja ho he fet) però a mi, no m'acaba d'agradar que s'emboliqui a tercers, o pitjor encara, que siguin el tercers qui emboliquen.

diumenge, 28 juny de 2009

El rag del tigre

La setmana passada se'm va posar al cap i no paro de tararejar-la, és el que tenen les bones músiques.

Així doncs, aprofito la mort d'en Michael Jackson (o millor la de la Farrah Fawcett) per a tornar-la a escoltar.

L'autoria d'aquest clàssic és confosa tot i que els drets els tenen els primers que la van enregistrar el 1917, l'Original Dixieland Jass Band amb el mític Nick La Rocca.

Les millors versions són les mes primitives, ràpides i amb una sensació de descontrol controlat divertidíssima, però els enregistraments estan força malmesos.

Deixo la versió de la simpàtica colla del Dutch Swing College Band que tembé reflecteix força bé l'esperit de la peça.