questionem-nos-ho

Pas per Roma

2011-11-09T05:39:00.002+01:00

Itàlia em té el cor robat.

No ho puc evitar, és un país del que no em canso mai, m'agrada el paisatge, la gent, el menjar. Des del meu punt de vista la cuina italiana (amb tota la indeterminació que impliquen aquests gentilicis) és la millor del món.

He fet amistats italianes i m'han deixat un molt bon sabor de boca. Malauradament no les vaig saber mantenir i, a hores d'ara, intentar recuperar-les se'm fa una tasca titànica.

Doncs he tingut la sort de passar per Roma, tot i que per motius laborals, la qual cosa m'ha limitat moltíssim.

La gran alegria que vaig tenir va ser un sopar que vàrem fer en el patí interior d'un restaurant que estava rodejat de cases de veïns. A banda del sopar en si, la imatge Feliniana del lloc era fantàstica.

I per a tancar el tema, una perla.

Mireu aquesta pintada. No us fixeu en la declaració de la que podem dir que les frases eternes són eternes o, com més prosàicament deia en Serrat, és una de les tres frases fetes que havíem aprés d'antics comediants. Fixem-nos només en el nom, Flàvia.

Encara millor, diem en veu alta "Flàvia". No és encisador?, no se us dispara la imaginació?, no noteu que desperta una part oblidada de la memòria?

Us deixo, però, seguiu repetint Flàvia, Flàvia ...

La simplificació del missatge

2011-06-05T06:45:00.009+02:00

Quan vaig començar a sentir parlar de l'"Indignez-vous!" d'en Hessel, em vaig animar molt, vaig pensar que a la fi alguna persona de trajectòria llarga i inqüestionable esperonaria el personal però quan vaig llegir el llibret vaig quedar una mica decebut, des del meu punt de vista el contingut no es correspon amb el toc de trompeta del títol i, a més, se centra molt en el problema palestí, que no dic que no sigui un problema però com deia l'estadista, per a mi, avui no toca.

I és que estem en una exigència de simplificació del missatge. Se'ns exigeix que el missatge sigui simple, no clar, simple.

Però el món no és simple, és complex, molt complex, i així caiem en un mar de contradiccions, potser volgut, per a la desorientació del personal.

D'exemples n'hi ha a cabassos però deixeu-me'n posar un parell:

Se'ns diu que l'única sortida econòmica per al nostre país és l'economia del coneixement, que cal formació, formació i més formació i com més elevada millor, però al dia següent el missatge és que sobren titulats, que el que cal és formació professional.
Una de les causes de la crisi econòmica ha estat l'alegria en la concessió de crèdits, sobretot hipotecaris. En la situació actual, una de les propostes per a millorar el sistema creditici és la possibilitat de la dació del bé en cas d'impossibilitat de pagament. La resposta és que no és possible, ja que aquesta mesura dificultaria la concessió de crèdits.

És evident que tots tenen part de raó, el problema rau en què es defuig d'explicacions complertes, només es busca el titular i així és difícil fer-nos entendre.

La vida sexual de Catherine M

2011-03-30T19:15:00.011+02:00

L'any passat, tontejant per l'Abacus, vaig comprar el llibre "La vida sexual de Catherine M." en edició de butxaca per a regalar a un amic que ens havia de convidar a unes cerveses pel seu aniversari.

Sincerament, el fet del regal era una excusa ja que m'atreia el llibre i tot el morbo que l'envoltava, el títol, la foto de portada, records d'algun comentari de ràdio de quan el van editar.

Vaig regalar el llibre i, passats uns dies me'l va "tornar". Segons ell ja l'havia llegit i me'l deixava perquè jo també el llegís però estic segur que ni se l'havia acabat ni el volia tenir a casa.

Jo el vaig tenir un temps en llista d'espera i finalment l'he llegit.

Les impressions

El llibre, i per extensió la vida, de na Catherine Millet m'ha deixat de pasta de moniato.

El primer que es veu és el relat eròtic per a mi sincerament inimaginable abans d'obrir el llibre. Només puc dir que cada cop que llegia em posava calent com una guilla.

El segon punt que em va deixar frapat és que, tot i que la història està novel·lada i pot contenir alguna incorrecció fruit de la memòria traïdora, el que hi ha escrit és real, és a dir, que ho ha viscut l'autora.

I el que encara deixa més de pedra és la fredor en l'exposició.

Vaig pensar que, tot i ser una passada, no m'havia d'estranyar tant ja que na Catherine Millet és francesa i va viure el mític maig del 68 amb uns vint anyets mentre que jo, en aquella època, anava a estudiar als Hermanos de la Salle, gran fàbrica de frustracions per a no dir coses pitjors.

Les crítiques

A mig llibre vaig comentar als amics l'excitació que em produïa la seva lectura, que m'induïa accions que els Hermanos condemnaven més que els assassinats d'en Franco i en Fraga. Evidentment el meu comentari va provocar gran hilaritat i el que li havia regalat el llibre se les va donar de sobrat, que si com era possible que m'excités només amb la lectura, que si per a ell no n'hi havia per a tant i que si a partir d'aquell punt el llibre perdia molt, cosa que em va confirmar que no s'havia llegit tot el llibre.

Aquesta opinió que tant de sexe cansa i que el llibre es pot deixar, en el cas més generós, a la meitat, l'he vista compartida en altres comentaris i no deixa de ser una crítica rància disfressada d'intel·lectualitat.

I és que, en referència a aquest llibre, la xarxa va plena de crítiques masclistes i carregades de moralina. M'imagino que el fet que sigui dona i hagi triomfat a la vida no se li perdona.

Fins i tot l'entrada catalana de la vikipèdia, tot i ser una prestigiosa escriptora i crítica d'art, fundadora i directora d'Art Press, de les cinc línies de l'article tres i mitja les dedica al tema sexual i en l'última especifica que ara té una relació "monògama" (és important? ho diríem d'un home?).

L'explicació

I és que és cap al final del llibre quan m'ha semblat entendre completament na Catherine Millet.

Ella mateixa em fa veure que el sexe és una cosa natural i com a tal cal fer-la servir igual d'abundosa i variadament que la resta de coses naturals.

Però, tot i l'ús i abús que en fa, no és un objectiu, o com a mínim, el seu objectiu.

I per a acabar deixo algunes frases del llibre que penso que resumeixen aquest ideari:

Durant gran part de la meva vida vaig ser molt ingènua a l'hora de follar. Amb això vull dir que anar-me'n al llit amb homes constituïa una activitat natural que no em preocupava més del compte.

No exagero si dic que fins a l'edat de trenta-cinc anys no em vaig plantejar que el meu propi plaer pogués ser la finalitat d'una relació sexual.

(parlant d'experiències sexuals que no li satisfan) ... ho puc resistir sempre que abans o després la conversa sigui interessant, que em portin a sopar a casa de gent especial o que pugui anar i venir en un pis amb una decoració que m'agradi i jugar a inventar que hi visc una altra vida.

Se n'ha anat lo Monleon

2009-12-30T16:53:00.006+01:00

La mort d'en Monleon m'ha fet mal, molt de mal.

Ja sé que a certa edat les morts de coneguts fan mal, d'una banda perquè és gent, en general més gran, que va influir en la nostra joventut i ens du records de vells temps, i de l'altra perquè veus que vas guanyant llocs en la línia de sortida, però la veritat és que, tot i que fa anys que no el seguia, la seva mort m'ha dolgut.

Per a mi en Monleon era l'alegria desbordant de la mort de Franco, del canvi de règim.

En Monleon em fa venir al cap aquella època en què el flux cultural entre Catalunya i València era continu, quan a tot l'estat s'acceptaven amb alegria les diferències culturals, aquí estava plagat de sales, totes a vesar, amb actuacions de gent d'arreu, a la resta de l'estat omplien teatres els cantants en català.

Ens va venir un canvi que, si més no la gent jove, el vam agafar amb alegria, molta alegria.

Vam tenir la sort que als fatxes els va agafar amb el pas canviat i els intents de tornar a la situació en què estaven còmodes van ser molt matussers.

Però aquella època va ser un miratge en la història d'Espanya, amb els anys i amb les noves generacions, els de sempre han sabut reconduir la situació i trobar nous camins per als seus interessos.

També hi ha la teoria que es va permetre tota aquella disbauxa perquè es pensaven que no passaria d'un pic de folclorisme i, en el moment que es va veure que era alguna cosa més que l'augment de castellers i correfocs, es va buscar solució dràstica.

I així estem com estem, amb la llengua catalana dividida, desafecció, o millor dit un malt rotllo de nassos, entre les diferents comunitats i, com a cirereta del pastís, sense sales d'actuació. És a dir, ens han aplicat una tàctica tan senzilla, i tan vella, com la de divideix i guanyaràs.

Però tornem a l'alegria, que és el que mereix en Monleon.

Sempre m'ha fet molta enveja l'alegria esbojarrada valenciana. Per a mi una de les imatges del canvi de règim és en Monleon vestit de fallera cantant, amb els Pavesos, La Horchatera Valenciana.

I per als que no ho vau viure, us haig de dir que en l'alegria esbojarrada hi havia una lluita per a millorar les coses. Si escolteu la cançó veureu que, entre les estrofes originals de la cançó en castellà, van incloure estrofes reivindicatives en català.

I com a despedida final, l'epitafi que li han escrit en el Facebook:

He marxat entre la felicitat d'haver jugat amb tots vosatros en la vostra memòria i la pena d'un oblit amb el pas dels anys d'una època que ja no era la meva... vos trobaré tots a faltar, però la vida és com la paella rusa, devegades toca el garrofó com devegades la cartxofa. Lo important és ser bona persona, com jo crec que ho era...

L'enchufe

2009-11-08T11:12:00.004+01:00

Per molt que se'ns ompli la boca de meritocràcia, no ens podem treure del damunt el "trapicheo", i és que a qui no té padrins, no el bategen.

En el cas Pretoria, estic convençut de la innocència legal dels senyors Macià Alavedra i Prenafeta ja que no han fet més que seguir la inveterada tradició de fer de padrins, posar en contacte i recomanar, i això, tots ho sabem, costa diners.

I és que es fa a tots els nivells. Fa un temps vaig veure una publicitat, a mi em va arribar pel TresC, d'un grup musical que el seu gran mèrit era estar apadrinats per l'Andreu Buenafuente!!!!

És un tema tan arrelat en el nostre país que fins i tot en una de les nostres tradicions més antigues, com són les corrides de toros, per a poder actuar com a nou matador cal ser presentat en la plaça per un padrí. I parlo de la cerimònia oficial perquè on no es veu els apadrinaments no és que siguin necessaris sinó imprescindibles i costen diners, molts diners.

I així podríem anar mirant en tot el nostre entorn.

Els oficis de gestor, procurador i, en molts casos, advocat no deixen de ser intermediaris totalment prescindibles però per on hem de passar per obra i gràcia de concessions d'èpoques passades.

En fi, quan sentiu que algun dirigent polític o empresarial us parli de la meritocràcia, pregunteu-li com a arribat al càrrec que ocupa.

Nuesa

2009-11-05T00:37:00.003+01:00

El llibre que estic llegint, i que d'aquí espero a poc reportaré en aquest bloc, no té res a veure amb el sexe sinó amb la religió, o més concretament amb el cristianisme, per la qual cosa és gairebé ineludible parlar de sexe (oi que sona una mica a Grouxo Marx?), que en tota l'extensió de la paraula inclou la nuesa.

I és en aquest context que fa la següent classificació, que m'ha fet prou gràcia com per a citar-la en aquest comentari:

Nuditas naturalis és aquella en la que l'home neix i mort, condueix a la humilitat
Nuditas temporalis indica la manca de possessions temporals, ja per voluntat com per obligació
Nuditas virtualis és la d'Adam i Eva, emblema de la innocència
Nuditas criminalis indica pecat, vanitat i impuresa

Per a pensar-hi. Seguire'm el tema.

La Diada, la Noa i en Benach

2009-09-11T10:50:00.012+02:00

Enguany la celebració de la Diada Nacional de Catalunya que ens han organitzat de manera conjunta el Govern i el Parlament està enfocada a fer veure Barcelona com a capital de la Mediterrània amb un acte definit de festiu i reivindicatiu (sic).

I, curiosament, en Joan Ollé s'ha prestat a la direcció de l'acte (o potser no és tan curiós i sóc jo qui tenia una imatge errònia de l'Ollé), però tornem a l'acte festiu i "reivindicatiu".

És de tots conegut el jacobinisme del socialisme espanyol, l'al·lèrgia que li provoca la sola sospita d'una possible pèrdua de poder del centre, només cal recordar les paraules del president del govern espanyol, el socialista Juan Negrín:

"No estoy haciendo la guerra contra Franco para que nos retoñe en Barcelona un separatismo estúpido y pueblerino (...) No hay más que una nación: ¡España! (...) Antes de consentir campañas nacionalistas que nos lleven a desmembraciones que de ningún modo admito, cedería el paso a Franco sin otra condición que la que se desprendiese de alemanes e italianos".

Així doncs, quan el PSC va assolir el govern, per molt que el president fos en Mara gall i molta Esquerra Republicana que tingués al voltant, va haver de cedir a l'ideari del PSOE, i no sols a la direcció de Madrid, també a la cinquena columna que hi té dins, el PS(OEen)C, i el govern va començar a aigualir la Diada, frivolitzant-ne els actes i alleugerint-ne el contingut catalanista.

Cada any hem qüestionat la idoneïtat dels actes i el seu contingut i enguany, amb la que està caient, no se'ns acut altra cosa que celebrar de manera festiva (ah! si!, i "reivindicativa") la capitalitat de la Mediterrània d'aquesta Barcelona ... (havia començat a escriure adjectius però m'encenia massa).

A veure, és normal que no dediquem la nostra Diada a la defensa de la nostra identitat?

És normal que quan s'hissi la bandera de Catalunya no es faci amb el so de l'himne nacional de Catalunya?

És normal que, quan ens escanyen econòmicament, ens neguen el que ha aprovat el nostre Parlament i ratificat en referèndum el poble de Catalunya dediquem els actes de la nostra Diada a recitar versos d'en Kavafis o d'en Piovani? I encara gràcies que els han traduït.

És normal que quan el PP (més del 40% en les últimes eleccions generals), amb la simpatia declarada de la majoria del PSOE (a la vora del 44% de vots), ataca directament el nostre país, fomenta l'odi de la resta de l'estat cap a Catalunya i demana boicot per als nostres productes, l'actuació estel·lar en la Diada sigui la d'una cantant israeliana i una orquestra àrab?

És normal que quan, en contra de tots els criteris històrics i científics, els dos partits espanyols que representen a la immensíssima majoria de la resta de l'estat, decideixen la divisió de la llengua catalana, la nostra resposta sigui fer cantar, i em sap greu dir-ho perquè li tinc molt d'apreci, un rumbero en la Diada?

És normal que fem desfilar la nostra policia armada, l'element de força física més gran que tenim a Catalunya, amb música de la Patum? acompanyada pel saxofonista de jazz de moda?

És normal que s'intenti crear estat d'opinió pel canvi dels Segadors pel Cant de la Senyera (cançó que no es refereix a la bandera catalana sinó a la senyera de l'Orfeó Català)? pel canvi de la Diada (11 de setembre) pel Dia del Llibre (23 d'abril)?

Dons sí, és normal, perquè, seguint l'ideari d'en Tarradellas, ja que no tenim poder, tinguem protocol o, en el cas de Barcelona, fiquem-hi disseny i modernitat.

Només us demano que, quan qualsevol país desacomplexat celebri el seu dia nacional, us fixeu en els actes que organitza.

Els governants de Madrid poden parlar d'economia, relacions exteriors o d'obres públiques perquè tenen poder, nosaltres hem de parlar de la Mediterrània, el folklore o la moda perquè no en tenim de poder, només façana, estem supeditats.

Així doncs, pel que fa a la polèmica de la Noa, és evident que no hi pinta res en aquesta Diada, però no per les seves declaracions sinó perquè és com convidar un pallasso de circ al funeral del pare.

I en Benach? Ara se'ns despenja aquest militant d'Esquerra Republicana de Catalunya, president del Parlament de Catalunya amb què està fart de polèmiques en les Diades!!!

Però, què vol aquest "catalanista republicà"? Que a més que ens agredeixen, roben i violen posem bona cara i riem les gràcies?

Un últim apunt pel que fa a l'ofrena floral a en Rafael de Casanova.

En la seva Història de Roma, l'Indro Montanelli explica que en els inicis de Roma, l'època de l'engrandiment, era costum que, en les desfilades dels exèrcits que tornaven victoriosos, la tropa es dediqués a cridar els defectes del cap, per a baixar-li els fums. En canvi, en l'època de la decadència de Roma qualsevol crítica costava el coll, sinó una mort més lenta.

En el cas de Catalunya, els nostres polítics volen suprimir l'ofrena floral al monument d'en Rafael de Casanova perquè els molesten les escridassades ...

El Tibidabo

2009-09-04T08:39:00.015+02:00

Ahir vaig anar amb la meva filla i una amiga al Tibidabo, i per primer cop vaig expressar la meva preocupació per quan les meves filles no vulguin que les acompanyi, hauré de buscar alguna excusa.

Tinc una especial predilecció pel Tibidabo, m'encanta, trobo que és una joia de Barcelona de la que no en som totalment conscients.

M'agrada la ubicació, les vistes, els passejos, l'aire de començaments de segle, les edificacions, les atraccions clàssiques, les noves, en fi, no hi ha res que no m'agradi. Tot i que em preocupa una miqueta algunes concessions que es fan, tant de cara a la renovació (era necessari treure les muntanyes russes clàssiques?) com al populisme (amb la de muntanya i serra que queda, tampoc veig necessari seguir totes les protestes que es fan en contra del parc però ja se sap que els socialites governen a cop de fer cas als "voceras").

Intento, i compleixo, no anar més d'un cop a l'any per a no "cremar-lo", el que em sabria més greu seria arribar-me'n a cansar.

Cada cop que hi vaig haig de fer un exercici d'humilitat, deixar de banda la meva animadversió cap a l'ajuntament de Barcelona i el meu profund odi cap a la gestora Barcelona Serveis Municipals, i haig de reconèixer el gran encert que va tenir en quedar-se aquest parc.

Només tinc bons records del Tibidabo, des que era petit petit fins a ahir. Bé, sempre hi ha alguna coseta però, també sempre, és pels visitants.

El fet que sigui públic imprimeix carisma, per bé i per mal. Es veu clarament que no és una màquina de fer diners (cosa rara, si tenim en compte que ho gestionen els mateixos de la grua), es evident que prima la qualitat i els valors, que el més important són els visitants.

Es nota una bona política de contractació de personal, tant fix com de tirar cable als estudiants.

Un dels punts que no veig molt clars és el Tibiclub, suposo que és necessari per tal de justificar la no privatització del parc. Els meus motius per a no estar-hi d'acord són totalment egoistes (per això són meus), d'una banda massifica molt el parc, abans cap a la tarda es buidava una mica i ara cap a la tarda es reboteix, i per altra banda, com he dit abans, penso que no és bo venir-hi molt a sovint ja que en gaudeixo més amb visites espaiades.

Ara, si teniu intenció d'anar més d'un cop a l'any, no us ho penseu, el Tibiclub surt a compte.

Del preu de l'entrada no em puc queixar ja que, si bé són 25€ per cap, sempre enganxo alguna promoció (enguany vaig comprar una setmana el Periódico per triplicat) que permet reduir la despesa, a més la concepció de parc familiar, poder entrar menjar, les fonts, espais per a pícnic fan que s'hi pugui anar, gairebé, sense cartera (no parlo de transports) i els preus interns són molt raonables.

De tota manera, és bo comparar el preu de l'entrada amb altres parcs: El parc d'atraccions de Saragossa costa 14€ però el de Madrid 28,6€. Isla Màgica entre 25 i 28€, Terra Mítica 35€, W arne r Madrid 37€, el d'Asterix 39€, Port Aventura 44€ i Disneyland París 51€.

Un cop més veiem que els catalans en general i els barcelonins en concret, estem en els primers llocs de les llistes, malauradament de preus.

Com a resum puc dir que no menteixo quan dic que anar al Tibidabo m'omple de felicitat i que el dia que tanqui o que algun pocavergonya, ja des de l'ajuntament, ja des de l'empresa privada, el destrossi, serà una d'aquelles fites que tant fan envellir, que donen la sensació que se t'ha tancat una època de la teva vida.

In crescendo

2009-08-14T17:59:00.006+02:00

Aquest estiu ja he passat els meus dies de platja, dies que aprofito per a cremar-me, engreixar i donar embranzida i intentar rebaixar la llista de llibres que tinc en espera.

Enguany he encadenat tres llibres que, en la meva modesta opinió, he tingut la sort d’anar de pitjor a millor.

El Hombre Duplicado d'en José Saramago

El primer llibre que he llegit me'l va regalar el meu amic Raül per Sant Jordi.

El vaig començar abans de vacances però avançava molt a poc a poc, em costava.

En Raül m’animava i em deia que a mida que avançava el relat guanyava molt i sí que és veritat que el començament és una llauna però tampoc és que la resta sigui molt millor, així que no perdré més temps en parlar d'aquest llibre.

Haig de confesar, així entre nosaltres, que a en Saramago li tinc una mica de mania i potser per això fins ara no havia llegit res d'ell, però la veritat és que aquest llibre tampoc m’ha fet canviar d’opinió i dubto molt que, a curt termini, hi torni.

Trobo que en Saramango, a més de carca tot i la seva imatge de comunista, s’ha fet més famós per les polèmiques (inclosa l’atribuïda a l’Espe quan fou ministra de cultura i Sara Mago) que per la literatura.

El Nas de Mussolini d'en Lluís Anton Baulenas

El segon llibre també em va caure per Sant Jordi, de fet va ser un regalet de l’empresa.

És el tercer llibre que llegeixo d’en Baulenas, els anteriors van ser La Felicitat i Àrea de Servei, i en tots tres trobo en comú que impera un cert ambient tancat on la protagonista, sempre femenina, es crea el seu món impermeable. També cal agrair a en Baulenas les escenes de marro que sempre hi afegeix i que ens anima tant la lectura.

Aquest llibre també busca aquest ambient tancat i angoixant, potser més que en els anteriors.

I pel que fa a l'alegria d'en Baulenas, quan vaig llegir la ressenya que parla d’una certa relació entre la protagonista i l'estanquera, vaig pensar “mira, aquí també tindrem la ració de sexe habitual d’en Baulenas i aquest cop, bolleria”, però no, el lio era entre l’estanquera i l’empresari.

Llibre entretingudet, millor que el d’en Saramago però que no m'ha deixat gran emprempta (potser perquè em venien flaixos de Les veus del Pamano?).

El Temps de les Cireres de na Montserrat Roig

I, finalment, ha estat aquest llibre de la malaguanyada Montserrat Roig el que m’ha salvat l’estiu (de moment).

Potser ha ajudat el fet que vaig comprar el llibre mig de casualitat i no m'esperava pas que fos tan bo.

He trobat un relat magnífic, un retrat, tant de la Barcelona del seu moment com dels personatges, fidelíssimament real.

Més que llegir, he viscut la història, he patit l'efecte de la magdalena que esmenta l'Helena Bonals en la ressenya d'aquest llibre en el seu bloc Anticànons, cal tenir en compte que vaig viure, personalment de rasquilló però molt directament via la meva germana gran, tant els personatges com les situacions d'aquella època i que tan bé veig retratats en el llibre.

Realment mereix entrar en la llista de llibres que representen la ciutat de Barcelona.

El que no acabo d'entendre és perquè, tan bona que és na Montserrat Roig, figura tan poc en la literatura catalana.

En fi, que no em queda més remei que anar seguint la seva obra, llàstima que pòstuma.

Les tapes d'en Pàmies

2009-07-19T13:54:00.007+02:00

Aquest divendres, vaig disfrutar força a la salut d'en Sergi Pàmies que en el matins.si-matins.no d'en Cuní li va fotre un moc espectacular a na Ma Josep Soler.

Na Ma Josep va fer un anunci descarat de bars de tapes pijos, en la línia d'aquesta Barcelona fashion que tant agrada als esquerrans, socialistes i comunistes de l'eixample-flower-power.

Per sort o per desgràcia, a continuació parlava en Pàmies amb aquella parsimònia i cara de "aquí no passa res".

La xerrada, tot i que és difícil de reproduir, es basava en el descobriment de la sopa d'all, en quedar-se bocabadats davant del que hem tingut als morros tota la vida, de com ens enlluernen perquè paguem molt més per allò que havíem menyspreat tota la vida, de com es busca una sofistificació artificiosa.

De debó que pagava la pena veure la cara de circumstàncies, aguantant el somriure congelat, de na Ma Josep.

Com a detall, na Ma Josep parlava d'un d'aquests new-tapas-bar que, donada la gran afluència de gent que tenia i per a facilitar la comoditat dels clients, estudiaven implantar un sistema de gestió de clients via internet.

Us podeu imaginar la resposta d'en Pàmies!!!!

L'individu

2009-07-09T22:18:00.007+02:00

Entenc que en internet el vertigen és immens, i encara més quan creem un espai propi, ja sigui en una xarxa social o en un bloc.

Tota prudència és poca i posar el nom i la foto a l'abast de tot el món fa por, molta por.

Tinc un amic que, a banda d'empaitar dones per les xarxes socials i donar-se auto-bombo en les xarxes professionals, no va més enllà perquè fa anys que s'està construint una identitat fictícia i vol que sigui complerta i perfecta ...

En el meu cas, estic identificat amb el meu nom i la meva foto i m'hi miro en quines xarxes i blocs faig públic el meu perfil. A banda, m'he permès la trapelleria de crear aquest bloc on escric amb pseudònim i m'identifico amb un dibuix (cosa que em permet citar gent com el del paràgraf anterior).

Així doncs, malgrat que hi ha gent que ho veu com una covardia, jo trobo que els pseudònims o les fotos on no es distingeixi la persona, surt un objecte o paisatge o fins i tot se substitueixen per un símbol o un dibuix, tenen la seva lògica.

Però el que no puc entendre de cap manera és la gent que en el seu perfil individual posa una foto de conjunt, normalment de la família o acompanyats dels fills o de la parella.

Si el perfil, o el bloc o el que sigui, és de la família Puigdemolins, és normal que hi hagi la foto de la família Puigdemolins però que una persona fongui la seva identificació com a individu amb el grup, no ho entenc.

Aquesta gent no es considera individu?

Són incapaços de viure sense l'entorn?

És la parella qui exigeix que la foto sigui conjunta?

O és la mateixa persona que té port de la parella, o de l'entorn, si s'identifica com a individu?

També pot tenir a veure amb la relació d'internet i sexe. La foto de família seria un Vade Retro Satanas que busca, com l'anell de casat, evitar que els tentin a caure en el pecat.

M'imagino que les causes són molt diverses i en la majoria de casos una barreja.

No sóc qui per a jutjar els altres (tot i que rellegint el que he escrit, em temo que ja ho he fet) però a mi, no m'acaba d'agradar que s'emboliqui a tercers, o pitjor encara, que siguin el tercers qui emboliquen.

El rag del tigre

2009-06-28T06:39:00.004+02:00

La setmana passada se'm va posar al cap i no paro de tararejar-la, és el que tenen les bones músiques.

Així doncs, aprofito la mort d'en Michael Jackson (o millor la de la Farrah Fawcett) per a tornar-la a escoltar.

L'autoria d'aquest clàssic és confosa tot i que els drets els tenen els primers que la van enregistrar el 1917, l'Original Dixieland Jass Band amb el mític Nick La Rocca.

Les millors versions són les mes primitives, ràpides i amb una sensació de descontrol controlat divertidíssima, però els enregistraments estan força malmesos.

Deixo la versió de la simpàtica colla del Dutch Swing College Band que tembé reflecteix força bé l'esperit de la peça.

No pensis en un elefant (Lakoff)

2009-06-16T21:56:00.005+02:00

Des que vaig a treballar amb transport públic que, algun dia i amb sort, tinc alguna trobada agradable.

Una d'aquestes va ser amb una companya de feina a qui comentava com em posava de nerviós la campanya per a potenciar els estudis de formació professional que fa l'ajuntament de Barcelona on, entre altres bestieses, posen com a exemple d'estudiant de FP triomfador a n'Andrés Iniesta.

Aquesta noia em va comentar que era normal que, encara que la FP no tingui res a veure amb el triomf d'Iniesta, l'ajuntament fa un totum revolutum per tal que la gent ho encabeixi en el mateix marc i associï la FP amb el triomf. En veure la cara que posava, em va continuar parlant de la lingüística cognitiva i d'en Lakoff, que havien deixat desfasat, si més no en l'aspecte de les teories lingüístiques, al seu company d'esquerranies el vell amic Chomsky.

Uns dies més tard, em va passar aquest llibre que, malgrat els altibaixos, m'ha deixat bocabadat.

Aquest títol, que molts recordem perquè es va fer servir en un anunci de cotxes, és la frase que en Lakoff diu als seus estudiants per a fer-los conscients del concepte de marc.

Quan diem la paraula elefant és inevitable pensar en un cos gros, en una trompa, unes grans orelles, els ullals, és a dir, la mateixa paraula fa de marc d'una sèrie de conceptes que fan que en sentir-la ens sigui impossible no pensar en l'elefant. O més clarament, amb un exemple seu, quan Nixon va dir "no sóc un lladre" tothom va pensar que si ho deia és perquè ho era ...

Així doncs, en Lakoff diu que la gent pensem mitjançat marcs, de manera que si ens parla una persona amb un marc diferent al nostre, no l'entendrem (el típic diàleg de sords), i a partir d'aquí desenvolupa una sèrie d'idees, tot i que no en l'ordre que exposo.

Hi ha tres mites que són falsos:

La veritat ens fa lliures, si expliquem els fets, com que la gent és racional, trauran les conclusions adequades: la veritat és que si els fets no encaixen en el nostre marc, senzillament rebutgem els fets.
És irracional actuar en contra del propi interès: la gent, moltes vegades, no actua (o vota) segons els seus interessos, sinó segons la seva identitat o els seus valors.
Les campanyes polítiques són campanyes de màrqueting, cal remarcar les virtuts del programa: a l'igual que en el cas anterior, la gent fa allò que encaixa en el seu marc.

Els dos grans partits americans tenen el seu marc:

Republicans: són el pare autoritari, que demana disciplina, premia a qui treballa i castiga per a corregir. Així doncs, els rics, com que han treballat molt, es mereixen premi i els que no fan cas a la disciplina mereixen càstig.
Demòcrates: són el pare protector que ajuda a tots però en especial al feble.

Estratègia: fa temps que els republicans en són conscients, dominen millor aquest sistema de marcs i inverteixen en aquests temes.

Repeteixo que el llibre és irregular. La primera meitat, la teoria, està força bé tot i que repeteix però la segona part, el pas a l'acció, l'he trobat d'una innocència sorprenent.

De tota manera, llibre de lectura obligada.

Aire fresc per a les eleccions europees

2009-06-07T08:27:00.006+02:00

L'altre dia per la ràdio em van recordar la Lio, aquella cantant belga d'origen portuguès que es va fer famosa la dècada dels vuitanta. M'imagino que qui vàrem viure aquella època recordem "Banana Split" o "Amoureux Solitaires".

Una de les gràcies del fenomen Lio era que anava de lolita total (el Banana Split el cantava amb 17 anys). Fins i tot, el nom el va treure d'un personatge de Barbarella, evidentment, una altra lolita moreneta que, si el còmic de Barbarella ja tenia càrrega eròtica, aquest personatge la reforçava.

L'altra gràcia era aquella música fresca que venia tan de gust i que, no és que sigui igual però, em recorda el que teníem per aquí amb Mecano.

I què fa ara la Lio? Doncs encara està activa i molt activa, tot i que és mare de sis fills d'entre sis i dotze anys (com ens hem de veure...).

Així doncs, per a deixar passar una mica d'aire fresc avui, dia d'eleccions al parlament europeu, aquí deixo la Lio cantant en camisa de dormir els Amoureux Solitaires.

La dictadura de la incompetència (Xavier Roig)

2009-06-06T08:40:00.003+02:00

Acabo de llegir d'una volada aquest llibre d'en Xavier Roig, que és francament amè i de lectura ràpida.

Me'l vaig comprar aquest Sant Jordi perquè havia sentit a en Roig per la ràdio i m'havia interessat força.

Pel que fa al contingut, té la seva gràcia. Trobo que en alguns punts exagera però suposo que és part del joc, tant per a donar alegria al llibre com per a fer-nos reaccionar.

El resum del llibre són dos punts, d'una banda aquest concepte liberal-calvinista que diu que cadascú s'ha d'espavilar i s'ha de treballar fort i de l'altre el repartiment de llenya (la veritat, amb força raó) cap als polítics que tenim, tot i que en Roig amplia el grup a tot aquell que està en l'administració pública i satèl·lits.

M'imagino que haurà aixecat molta controvèrsia (no he volgut navegar sense haver escrit abans per expressar la meva idea primigènia) però jo penso que s'ha de llegir tot (o gairebé tot) per a poder contrastar.

Vull citar un punt del llibre que m'ha encantat. En Roig diu que, per afrontar el futur, és necessari formar la gent, però que la formació actual dels treballadors està enfocada a la feina que fan, i això, tot i que és el que interessa a l'empresari, és un error. Cal oferir una formació molt més extensa que permeti al treballador noves possibilitats, ja que així avança tota la societat.

Bé, ara em submergiré en la xarxa que segur en va plena de detractors d'aquest home.

Stephen Jay Gould

2009-06-04T22:01:00.004+02:00

He llegit el llibre d'en Stephen Jay Gould (bé, de fet era un recull d'articles) "Brontosaurus i la nalga del ministro" Ed. Crítica.

De fet, el vaig comprar d'una manera totalment aleatòria i compulsiva però haig de reconèixer que la vaig encertar.

Segons sembla aquest home, en teoria paleontòleg però amb un fons cultural inabastable, era un evolucionista conegut i reconegut a nivell mundial, i jo, com és habitual, en la figuera.

El llibre té molts altibaixos i els capítols no estan ben lligats (recordo que és un recull d'articles de premsa) però hi ha moments genials.

Cada cop que parla de l'ensenyament de les teories creacionistes es posa malalt. En aquest aspecte diu que l'ésser humà se sent molt còmode amb la idea de la creació, que necessita punts de referència (ho il·lustra amb una història de la "invenció" del beisbol).

Una idea molt maca que va flotant en tot el llibre és el de l'atzar com a generador de l'estat actual de les coses. Aquesta idea demana molta humilitat perquè, en front de la idea de la necessitat de Deu per a arribar a ser el que som, el que diu és que hem sortit així per pura casualitat, que si al llarg de la història del món haguessin hagut altres incidents, probablement ara no hi hauria éssers humans.

Una curiosa conclusió és que quan veiem un exemplar molt clarament definit per l'evolució, és un exemplar condemnat a l'extinció, ja que és un final de branca. Tenen molta més vida aquelles espècies que encara conserven moltes variants i per tant es podran readaptar en el futur.

En fi, em vaig apuntar moltíssimes pàgines (el llibre en té 623) que, ara repassant, veig que si les vull citar totes em sortirà una novela!

Només un parell de coses que demostren el nivell d'aquest home. D'una banda en el llibre cita un parell de cops l'Ulises de Joyce, i de l'altra l'altíssim nivell de respecte que té per la religió (o més ben dit, per a les creences de la gent) tot i que ataca de forma virulenta els que volen imposar pensaments, i destrossa a aquells que defensen el creacionisme.

Ara si

2009-05-09T07:22:00.004+02:00

Ja hem fet (comme il faut) el Glòria!!

Arran del desastre del 27 de març , incomprensiblement ens van convidar per a actuar aquest divendres 8 de maig en el concert de celebració del tancament de l'any paulí a l'església de l'hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

Ens havíem posat les piles i ens vàrem poder treure l'espina que teníem clavada.

La veritat és que és un luxe poder actuar en aquests llocs. Visualment són una meravella i l'acústica és impressionant.

En fi, ara canvi de registre. Deixarem per una temporada les solemnitats i ens llançarem a la música lleugera.

Tampoc és que el nou programa sigui al gust de tots, perquè jo preferiria més anar cap a Arlen, Rodgers o Berlin i el nostre director ens porta cap a Bernstein, però també disfrutarem.

cultura? CULTURA? Kultura?

2009-04-27T18:24:00.007+02:00

M'imagino que, si vull parlar de cultura, una de les primeres coses que haig de fer és aclarir-me i dir què és la cultura per a mi.

La meva idea de cultura no ha estat sempre la mateixa, fins i tot no n'estic segur que la idea que tinc ara perduri en el temps.
Per a mi la cultura és una acumulació, sobre cada persona, de vivències i coneixement que es tradueix en costums.

Així doncs, en principi, la cultura és individual i, per força, crea la identitat de les persones.

I aquí ja vull remarcar dos punts:

Individualitat: No existeix una cultura col·lectiva? Sí, en tant en quant la meva cultura respecte a aquell tema coincideixi amb la d'altra gent. Penso que existeix una cultura de la tauromàquia com existeix una cultura catalana.
Costums: Estic convençut que, si m'agrada el pa amb tomàquet és perquè n'he menjat des de petit, mentre que gent d'origen castellà l'anomenen amb fàstic "pan mojado".

Conseqüentment, i a partir d'aquests dos punts, arribo a la meva primera conclusió important:

La cultura pot afectar cada individu en diferents graus però, per a cada persona de manera diferent, arribar a un grau més alt requerirà més esforç.

Suposo que tots estem d'acord en què hi ha gent més sensible que altra a la música però que si volem apujar el nostre nivell de comprensió i gaudi musical, hem de fer un esforç en escoltar, comparar, aprendre, etc.

Esforç és la paraula que, amb individualitat i costum, vull lligar al concepte de cultura.

Com a apèndix, recomano el llibre El Preu de ser Catalans de na Patrícia Gabancho. El seu objectiu és la cultura catalana, però en els dos primers capítols dóna una sèrie de conceptes i exemples que trobo força interessants.

Tampoc me'n puc estar d'escriure (fent una mica de tria) les definicions de cultura del diccionari de l'Enciclopèdia Catalana:

En primera accepció:

Conreu dels coneixements i les facultats de l'home
Conjunt de coneixences literàries, històriques, científiques o de qualsevol altra mena que hom posseeix com a fruit d'estudi i de lectures, de viatges, d'experiència, etc.

En l'antropologia:

Conjunt de tradicions (literàries, historicosocials i científiques) i de formes de vida (materials i espirituals) d'un poble, d'una societat o de tota la humanitat.

I com a cultura física:

Conreu i conservació de la forma física mitjançant exercicis gimnàstics, aixecament de pesos, etc.

Bé, doncs tampoc està tan allunyat del que jo deia, no?

El preu de la cultura

2009-04-25T19:24:00.004+02:00

Trobo molt complicada la relació entre la cultura i l'economia.

De fet, és tan complicat que només començar ja he decidit que em limitaré a fer una presentació del tema i anar parlant dels diferents vessants en una sèrie d'escrits, i és que no sé quantes vegades he començat i rectificat aquest article.

I perquè?, doncs perquè em venen mil idees al cap, la manca d'estima a la cultura, la superposició del màrqueting a la cultura, la tan de moda pirateria, els diferents nivells culturals, ...

Sé que el tema és polèmic i no vull ficar la pota.

Bé, intento posar en ordre les meves idees i començo a ficar-me en els detalls.

I per a no fer-ho tan curt, us deixo un vídeo clip, suposo que un anunci de RBA, de la presentació de l'Oda Inacabada d'en Pasqual Maragall.

A banda del que jo consideri com a cultura i agents culturals, considero que aquest vídeo clip sintetitza molt bé alguns aspectes de la cultura, podem veure els aspectes de màrqueting amb la picada d'ull al gran públic que representa na Mari Pau, la servitud al poder, encara que sigui (anava a dir contracultural) d'un altre aspecte cultural, que representen l'Hereu i en Montilla, i la flaira de la música de fons, amb l'esplèndida veu de na Sílvia Pérez Cruz.

Et in terra ...

2009-03-30T22:36:00.003+02:00

Quin desastre!!!!

Aquest divendres he fet un dels meus majors ridículs dels últims temps.

Havíem de cantar, acompanyats de l'Orquestra de Cambra Vila de Gràcia, en el concert del 15è aniversari de la mostra de música instrumental per a infants i joves que organitza el SEK.

Aquest concert era molt important per al nostre director perquè havia d'assistir la cúpula dels jesuïtes, a més d'altres jerifaltes.

Comencem, espectaculars, amb el Cant de la Senyera. Públic dempeus i aplaudiments.

Ataquem, amb el mateix ímpetu i confiança, el Gloria i quan passem al segon moviment, Et in terra pax hominibus, comença la desbandada.

Ens perdem, uns callen, altres van fora de temps, alguns tornen a cantar sense enganxar el punt ... el director primer va mirant a cada corda movent la boca el text per veure si s'enganxen, al final, desesperat, ja no sap ni cap a on mirar ni quina cara fer.

Si no haguéssim cantat acompanyats, el director hagués tallat i tornat a començar el moviment o deixar-lo de banda, però com l'orquestra anava fent, i feia bé, no es va atrevir a tallar.

Miraculosament, en un punt ens enganxem tots per a fer el final i salvar una mica els trastos.

La resta del concert la vàrem fer bé però amb un mal rotllo al cos ... Sort de les dues sopranos solistes que fan passar el malhumor a qualsevol.

I ara ve el més curiós. Entre el públic havia uns responsables paulins que ens han demanat que tornem a interpretar el Gloria al maig, en l'església de l'hospital de Sant Pau en la clausura de l'any jubilar paulí!!!

M'he alegra molt, perquè el Gloria no es mereix que l'abandonem com el vam deixar.

Hi ha esperança!!

2009-03-26T22:04:00.003+01:00

Avui he assistit al "concert comentat" l'Albada del Romanticisme, que dins del cicle Joves Clàssics amb Gràcia organitza l'associació d'Amics de la Música de Barcelona (amb col·laboració de l'escola de música del SEK) en la biblioteca Jaume Fuster.

El cos del concert és el quartet per a clarinet, violí, viola i violoncel, Opus 2, número 1 en Mi bemoll Major de Bernhard Henrik Crusell, composat quan aquí ens enorgullíem d'empaitar gent culta al crit d'afrancesats gavatxos, re-instauràvem la inquisició, retornàvem el tro al subnormal de Fernando VII i a Castella es començava a agafar consciència del negoci que suposava la Unidad de España.

Francament, en aquests temps que els rectors de les universitats, en llocs de garants de la cultura són lacais del capital, que a tots ens volen fer comprar la merda que ens fabriquen les discogràfiques, sota el braç secular la SGAE, dóna gust veure com un grup jove, al marge de tota aquesta merderada, s'embarca en estudiar, gaudir i oferir aquestes delícies i dóna gust veure com un grup de gent posa diners per, sota el nom d'AMB, poder fer-nos-ho arribar.

En fi, anem al tema.

El ponent i clarinetista és en Claudi Cisneros, que sense arribar a la trentena és un gran musicòleg, i que ens ha fet una més que agradable xerrada (amb demostració de ball inclosa).

L'actuació l'ha fet el grup Ars Veritas on, a més del Claudi que ha tocat un clarinet de cinc claus reproducció de l'època, havia tres noies que semblaven encara més joves que en Claudi, na Mar Blasco, amb un violí de més de dos-cents anys, na Marta Amorós amb la viola i na Marta Requena tocant el violoncel a l'antiga, és a dir, entre les cames i aguantant-lo amb els genolls, com es feia abans dels puritanismes instaurats per la Victoria Regina.

No cal dir que els instruments de corda tenien corda de tripa i es tocaven amb arc convex.

Evidentment, no puc penjar el concert d'avui però com tampoc vull deixar d'il·lustrar, deixeu-me posar una altra actuació d'aquest gran grup.

En fi, amb la negra perspectiva que estem veient aquests dies, avui he pensat que amb gent així hi ha esperança.

Per a la primavera, una rosa

2009-03-25T18:54:00.005+01:00

La veritat és que fa dies que tinc ganes d'escriure per a despotricar.

La llista és llarga i les meves ganes moltes.

Però no, no puc estar sempre de mal humor, així doncs, m'he capbussat en la chanson i aquí deixo un bri d'animació amb la rosa d'en Gilbert Bécaud.

Ja sé que la cançó francesa no és precisament l'alegria de l'hort però és que m'agrada molt.

A més aquesta pel·lícula és deliciosa. Apa, que en gaudim tots plegats.

Nota per als malats de tècnica: quan es va enregistrar el videoclip no hi havia les tècniques de post producció i efectes especial actuals, així dons, penseu que tot es va fer a base de tallar i enganxar cel·luloide cinematogràfic!!

De azul, verde o marron, un cabrón es un cabrón

2009-03-21T02:48:00.008+01:00

Qui no recorda aquella frase tan corejada en les manis post-franquistes?

La frase tenia un doble sentit, d'una banda fotre-se'n dels esforços del ministeri de torn de rentar la imatge de la policia a base d'anar canviant el color de l'uniforme, però hi havia una raó més profunda i és que una persona que du armes, les du per a fer mal.

En Joan Barril, en el seu monòleg inicial del Cafè de la República, ens criticava de manera apassionada als que comparem l'actuació policial dels mossos d'aquesta setmana amb la policia franquista (tot i que en aquest país, parlar de qualsevol policia i franquisme té un punt de redundància).

Home! mestre Barril! si i no.

Teniu raó en què, en general i sobre el paper, ara les lleis busquen un major respecte físic del ciutadà i que a qui les incompleix se li exigeixen responsabilitats.

Però és inacceptable que els nostres dirigents no sàpiguen legislar sobre educació.

És inacceptable que els nostres dirigents siguin incapaços d'imposar els drets dels ciutadans pel davant dels interessos econòmics d'una minoria que de tot en vol fer negoci.

És inacceptable que, per tàctica partidista, es faci colpejar ciutadans.

És inacceptable que els mossos ataquin i fereixin a nens, vianants i periodistes.

És inacceptable que l'única solució que li trobem als problemes sigui sortir a repartir hòsties, enviar a una gent preparada per a fer mal a ferir ciutadans.

Una persona que té com a vocació la imposició de la força, que vol que la seva eina de treball sigui un arma, no és normal. No pot ser normal.

Així doncs, ja veieu que no som pas tan lluny d'aquella època grisa.

Gloria in Excelsis Deo

2009-03-10T21:35:00.005+01:00

Considero que, per als que no som experts en música clàssica, Vivaldi, a més de ser molt assequible és més que agradable.

Encara recordo una pel·lícula de fa uns quinze o vint anys, de dos nens que s'escapen i van a Venècia i, com no, la banda sonora és música de Vivaldi.

Doncs bé, he tingut la sort de poder cantar el Gloria en Re major, RV-589, acompanyat de Orquestra de Cambra Vila de Gràcia, amb la direcció d'en Francesc Rodríguez Franquet, i dues peazosolistes, la soprano Irene Rodríguez i la mezzo-soprano Amàlia Medina.

Per a anar fent boca us deixo el duet Laudamus te:

Fantàstic, oi? A mi aquest duet em té el cor robat, trobo que és el millor del Gloria.

L'actuació fou en la parròquia de Sant Gaietà, dels pares Teatins, on organiten concerts cada dos diumenges per a recollir diners per al manteniment de l'orgue i aquest diumenge passat hem cantat nosaltres.

Per cert, nosaltres som la coral Unda Maris, sota la direcció d'en Josep Maria Garcia Plaja i, perquè ens veieu en acció, també us deixo el Domine, Filii unigenite:

Ulisses, d'en Joyce (i en Mallafrè)

2009-03-09T22:40:00.014+01:00

Finalment he acabat l'Ulisses d'en Joyce amb traducció d'en Joaquim Mallafrè.

Em sap greu haver començat l'escrit amb una frase tan fatalista però és que m'ha costat, francament m'ha costat. Però en aquest cas ho considero molt positiu.

Normalment llegeixo més d'un llibre a l'hora, o compagino estils (novel·la, assaig) o situacions (pel bus, a l'anar a dormir) però en aquest cas m'he vist obligat a centrar-me només en l'Ulisses.

Ha estat un d'aquells casos en què podem constatar que les coses bones requereixen esforç. El gaudi dels iniciats. Els plaers elaborats són molt més intensos.

La conclusió vàlida que he tret és que, ara que m'he començat a assabentar de què va el llibre, l'he de rellegir.

Traducció

Del primer que haig de parlar és de la traducció d'en Mallafré, quina passada!!!

Mai m'havia fixat en les traduccions ni en els traductors però en aquest cas, degut a la complexitat en l'escriptura de l'obra, va ser una de les primeres coses en què vaig pensar (un cop em vaig aclarir en de què anava el llibre).

Estil

La veritat és que la novel·la dóna la sensació de ser un conjunt d'històries, lligades però amb entitat pròpia.

Aquesta sensació d'encadenament de contes ve reforçada pels canvis d'estil literari. L'autor va saltant d'estil, passa per diferents tipus de narració, objectius, subjectius, el teatre o l'estil pregunta-resposta.

Aquests canvis d'estil ja sorprenen però la primera cosa que em va deixar fora de lloc fou l'estil corrent de consciència. Haig de confessar que em perdia, que fins que no vaig centrar-me no m'assabentava de res.

Potser són manies meves però trobo que en els capítols en què van bebent fins a acabar en un prostíbul, els canvis d'estil ajuden a donar aquesta sensació de canvi creixent.

Impressionant l'últim capítol, en no sé quantes pàgines ni una coma ni un punt.

Argument

El llibre tracta d'un dia en la vida d'en Leopold Bloom (senzill, oi?) com a nou Ulisses ja que la successió d'esdeveniments, tot i ser totalment quotidians, guarda paral·lelisme amb l'Odissea d'Homer.

El llibre és llarg i variat i s'hi troba de tot, hi ha trossos amens, romàntics, divertits, pesats, interessants, eròtics i fins de tot de conductes per a alguns molt excitants i per a d'altres aberrants.

Una cosa que m'ha agradat molt és que en un parell d'ocasions la mateixa situació és vista per dues persones, evidentment amb perspectives més que diferents.

Estic que mossego

2009-03-03T21:38:00.007+01:00

Avui se m'ha endut el cotxe la grua municipal de Barcelona.

M'ha fet mal perquè em considero bon conductor i ciutadà, però avui he tingut un cúmul de circumstàncies que han acabat amb el cotxe en el dipòsit municipal.

Accepto la multa (90€ que, si pago ara i sense dir res, passen a ser 45€).

Em costa molt, molt, molt i molt però podria acceptar la retirada del vehicle (més per una interpretació integrista de la lletra de la llei que per una necessitat real).

Però el que m'indigna és el preu de la taxa de la grua: 150,70 €. I perquè he anat de seguida, que si trigues una mica en cobren en concepte de pàrking.

Ah! I aquest preu no inclou el sou de l'urbano, ja que és el mateix conductor de la grua qui fa una foto del cotxe i l'envia a la guàrdia urbana per a la validació a distància el xanxes de torn.

Quan l'any passat va haver la vaga d'empreses de grua perquè cobraven poc de les assegurances, deien que amb 20€ per servei cobrien despeses.

Vint euros per anar a la carretera a buscar un vehicle, quan la grua municipal de Barcelona es limita a passejar per l'Eixample!!!!

L'empresa titular del servei de grua, Barcelona de Serveis Municipals o BSM, és una societat mercantil de titularitat pública, és a dir, el seu interès no és fer ric un amo (que seríem els ciutadans de Barcelona) però pot servir perfectament per a tenir empleats (evidentment el punt d'interès radica en els directius) i contractar (o subcontractar) bens i serveis a terceres empreses. Potser ve d'aquí el preu elevat d'aquesta taxa.

Per a més INRI, aquesta mateixa empresa ofereix el servei públic de grua a un preu de 71,90€. És a dir, quan l'usuari és captiu BSM cobra més del doble que quan entra en competència amb altres empreses.

Molt bé, un gran objectiu d'una empresa amb voluntat de servei públic.

I no oblidem que la broma, fent bondat, se te'n van a la vora de 200€. Francament, ho trobo abusiu i desproporcionat.

Potser millor que ho deixem aquí, però me moro de ganes de saber qui, de quin partit, parent de qui i amic de qui, està cobrant de BSM.

Stormy Weather

2009-03-02T10:51:00.005+01:00

Podríem dir que el cap de setmana passat no ha estat dels millors que hem tingut. No tant pel que ha passat com pel que es preveu en el futur.

Francament, hi ha molts núvols que amenacen tronada.

A Galícia les eleccions les ha guanyat clarament el partit del ministre de Franco.

Al País Basc han obtingut majoria els partits nacionalistes espanyols, els talibans de la constitució post-franquista. A més, ha obtingut escó el partit neo-fatxa de la Rosa Díez.

En Pepe Rubianes ens ha fet l'última gamberrada i l'ha palmat. (Sóc conscient que és un comentari de iaio i no és la frase més adequada per dir parlant d'en Rubianes però, qui ens està quedant?)

En l'aspecte esportiu el Barça ha passat de guanyar 0-2 a perdre 4-3. L'Espanyol s'enfonsa. El Madrid ha guanyat amb un joc lleig, lleig i marrano.

Barcelona va quedar col·lapsada per la marató de diumenge...

En fin, Pilarin. Com després de la tempesta sempre ve la calma, quedem-nos amb aquesta fantàstica versió de l'Stormy Weather d'en Harold Arlen que ens fa l'Ella Fitzgerald i en Joe Pass.

Spamalot

2009-02-25T17:11:00.009+01:00

Diumenge vaig anar amb la família a veure Spamalot.

M'agraden els musicals.

Quan fa dos estius vàrem anar a Londres, Sapamalot es representava en el West End. Ens vàrem decantar per Mary Poppins perquè vaig pensar que era més fàcil per a ser vist en anglès. Haig de dir que tots i ser un argument conegut i per a nens, les meves filles no pillaven ni una així que no em vull ni imaginar què hagués passat si anem a veure Spamalot.

Així doncs, anar a veure Spamalot no deixava de ser una manera de reviure l'estiu londinenc.

Sento adoració per Monty Python. Recordo perfectament i anyoro, "Los caballeros de la mesa cuadrada y sus locos seguidores" (a qui se li va acudir aquesta traducció del títol? es nota que encara estàvem en el franquisme).

I això ha estat un petit inconvenient, perquè a tot li veia defectes. En cada escena pensava, era millor la película, ho feia millor Monty Python.

La veritat és que l'obra està molt bé i respecta molt l'esperti Monty Python peeeeeroooo... hi ha un puntet en l'adaptació que no m'agrada.

El substrat d'humor anglès és present però es nota un cert regust de teatre madrileny. Sembla que s'hagin volgut encaixar en l'humor espanyol, que no català, i en algun moment grinyola.

Tant el cos de ball com el músics i els actors fantàstics. En Jordi Bosch irreconeixible, na Marta Ribera explosiva, l'Edu Soto fa d'Edu Soto (m'imagino que és el peatge de tenir audiència, posar actors mediàtics). La resta, sincerament, no els coneixia.

Finalment, haig d'ementar a na Momoko Furukawa, gran trompetista i professora de l'escola de música del SEK ;-)

SolidaridaZ (apatero)

2009-02-20T06:03:00.008+01:00

Podem partir de la base que una de les característiques que més ajuden a arribar al poder és ser un trampós.

No sé si el president Zapatero, amb el seu govern i la seva cohort d'assessors, és dels més tramposos, però déu-n'hi dó, és un dels que més se li nota. Potser només és que, amb les expectatives que havia aixecat, ens ha decebut a tots.

El cas del finançament de les comunitats autònomes i el traspàs de competències o aprovació de lleis sense traspàs del pressupost és francament escandalós. Diem-ho per escrit per a ser-ne conscients:

Com a govern de l'estat recapto els diners per a sanitat i atenc a la gent. A partir de demà els atens tu, pagues tu els metges i els medicaments però dels diners que recapto només te'n passo una part, inferior a la que es correspon a la feina, la resta me la quedo jo "por la gracia de Dios".

Tot i que fa anys que coneixem la solidaritat a l'estil dels governs de Madrid, o castellans o de la cort borbònica, hi ha un últim cas que m'ha empipat força.

Tots recordem l'opció que tenim en a l'hora de fer la declaració de la renda de cedir un 0,7% (abans era un 0,52%) a l'Església Catòlica, a altres finalitat d'interès social (s'entèn que ONG) o a cap dels dos (en aquest cas m'imagino que aquesta part va a l'erari públic).

Doncs bé, com segons la Conferència Episcopal les donacions mitjançant l'opció religiosa han augmentat vora un punt percentual, poc menys de 500.000 €, imaginem que en detriment de les ONG, i Catalunya és la comunitat on s'opta més per la cessió del diners per a altres finalitats d'interés social (també és una de les que hi ha més organitzacions fent aquestes funcions) el govern del psoE ha decidit que el que es reculli sota aquest concepte només anirà a organitzacions d'àmbit estatal.

I perquè? A mi, sense pensar-hi gaire, em venen al cap tres raons:

Política: veiem que el concepte de Una, Grande y Libre no era una característica del franquisme sinó de l'espanyolisme ranci inherent a aquest estat.
Poder: és més fàcil poder controlar grans organitzacions centralitzades que petites i disperses.
Diners: qualsevol excusa és bona per a endur-se els diners dels catalans cap a la resta de l'estat.

Encisada, confosa i desconcertada

2009-02-13T19:03:00.012+01:00

Si no la penjo rebento.

Bewithced, bothered and bewildered.

Fantàstica cançó de Richard Rodgers i lletra de Lorenz Hart que, tot i haver estat interpretada per molt bones cantants, us deixo en la magnífica versió de Silje Nergaard que, amb la seva càrrega melangiosa, és la que millor s'adiu amb la lletra.

I perquè veieu que sóc bona persona, us deixo la traducció d'una part, la més popular, que representa molt bé tota la cançó (sigueu benvolents, l'he traduïda jo).

Altre cop furiosa, altre cop burlada
Altre cop sóc una nena rondinaire i amb estúpid somriure
M'he quedat encisada, confosa i desconcertada
No podria dormir i no dormiria, quan va venir l'amor i em va parlar, no hauria de dormir
M'he quedat encisada, confosa i desconcertada
He perdut el meu cor però, quina part? Estic d'acord en què ell és fred
Pot riure, però l'estimo, fins i tot si se'n riu de mi
Cantaré per a ell, cada primavera per a ell
I molt de temps, per al dia que quedi enganxada a ell
M'he quedat encisada, confosa i desconcertada

I només fa 200 anys!!

2009-02-12T22:35:00.012+01:00

Doncs sí, tot i que només fa dos-cents anys que va néixer Charles Darwin, cent cinquanta que va publicar L'origen de les espècies i no en fa més de cent que es va prendre, de manera general, seriosament la seva tesi, se'm fa difícil de creure que la teoria de l'evolució de les espècies per selecció natural no sigui de tota la vida i que ningú, senzillament contemplant la natura que ens envolta, pugui dubtar d'aquesta teoria.

Amb motiu de l'aniversari del naixement no surten a lluir en el nostre país les teories evolucionistes, com seria lògic, sinó les teories creacionistes i de disseny intel·ligent, teories que provenen de grups religiosos, en el nostre país de cercles d'església catòlica, i que rebaten l'evolució en base a dos principis:

D'entrada afirmen que la teoria de l'evolució no és una llei, no pot passar de teoria ja que no s'ha trobat cap baula perduda que demostri totalment i sense cap dubte que hi ha continuïtat evolutiva entre diferents espècies.

Com a matisació, els creacionistes (repeteixo que no m'estic referint a extremistes angloamericans sinó a gent cultivada pertanyent a l'església catòlica) admeten una certa evolució per selecció natural però només dins d'una mateixa espècie, és a dir, accepten l'evolució en el fet que una perdiu de neu tingui plomes blanques i una perdiu de camp les tingui grises.

Ah!, i aquest segon punt només l'accepten si, com va dir Pius XII en la encíclica Humani Generis, tota la humanitat descendeix d'una única primera parella a la que Déu insuflà l'ànima, ja que en cas contrari, el pecat original se'n va a tomar pel cul.

Ahir sentia un teòleg que negava la teoria de l'evolució en base a la manca de proves.

Quan li preguntaven per les proves sobre la teoria de la creació contestava que de proves no n'hi havia però petjades i vestigis se'n poden trobar per tot arreu ¿?, i quan el deixaven sense arguments reduïa el seu discurs a que l'existència de Déu és una qüestió de fe, per la qual cosa la gent pot no creure-hi però ningú ho pot negar.

I és que l'església és molta església.

La primavera del destape

2009-02-08T17:05:00.015+01:00

No vam poder, o saber, o ser prou valents, i en Franco va estirar la pota en seu llitet, cobert amb el manto de la Virgen del Pilar i el brazo incorrupto de Santa Teresa en el capçal. Si més no en aquest cas, el Déu d'Abraham i Jacob no va ajudar al dictador.

Aquest tractament d'un dels luctuosos incidents més celebrats del segle vint, és degut a que estava escrivint un article sobre relats eròtics i m'han vingut tantes coses al cap que he pensat en dividir-lo en dos. Aquest primer seria el meu descobriment de l'erotisme.

I és que, el fet que m'enganxés la mort de Franco en plena adolescència i en un col·legi d'hermanos, fa que el que més m'impactés d'aquella època no fos l'eclosió creativa o els grans ideals sinó l'erotisme.

Què li farem, les hormones són difícils de controlar.

Aquella tardor del 75 va esclatar una primavera que per a uns va acabar als tres anys, amb el final de la transició, per d'altres amb la crisi del petroli del 80, alguns l'allarguen fins al final de la movida madrileña i qui la vol fer durar més la tanca amb les olimpíades de Barcelona i la posterior crisi.

I dic que va esclatar perquè ja es remou l'olla des de començaments de la dècada dels 70, amb casos significatius anteriors, mig tolerats sempre que no se'n fes molta publicitat, però qui no recorda la nova cançó, La Codorniz (eren famoses les llegendes sobre els seus segrestos), les pel·lícules esperpèntiques però picantones del Landa o l'Ozores, la sala Zeleste (del carrer Plateria, que és com es deia llavors), El Papus (antecedent de l'actual El Jueves), etc.

Deixo de banda algunes alternatives que deixava el règim, com la sempre tolerada prostitució o la revista del Paral·lel. Una cosina meva de Saragossa, que ja està en la seixantena, confessava que va ser en El Molino on va veure per primer cop el pit d'una noia nua.

De quan el Franco encara bellugava, les fotos s'havien de buscar entre els reportatges, d'una banda la premsa del cor sempre en tenia algun amb bikinis, la més atrevida era el Diez Minutos. També hi havia havia una revista, de la que no recordo el nom però suposo que va ser en la que es va inspirar l'Interviu, on entre articles francament profunds (en això sí que no s'assemblava a l'Interviu) havia un foto reportatge, que feia de ganxo, amb una noia "lleugera de roba". En aquell moment, el màxim que es permetia eren bikinis i roba interior.

Un cop ja mort, una de les, per a mi millors, aportacions de la transició va ser l'erotisme gràfic, que en el cinema espanyol es va plasmar en el desenvolupament del destape i per aquí, en Francesc Bellmunt ens va donar aquella joia que fou l'Orgia, on vàrem veure esbojarrat l'star system català.

En l'aspecte paper, va fer aparèixer en els quioscs una diversitat de revistes pròpies, a més de donar entrada a les famoses internacionals Playboy o Penthouse.

Encara recordo quan vaig comprar una revista a la que era habitual per les fotos de noies suggerents i vaig veure que en un dels reportatges la protagonista, que començava vestida de núvia, ensenyava els mugrons!!!! No m'ho creia. Vaig revisar, tancar i obrir la revista i no sé quants cops. Crec que encara podria descriure les fotos.

També recordo un estiu a Anglaterra on, amb disset anyets acabats de fer, vaig anar a un quiosc a comprar una revista. Tot jo era tremolor. El venedor em va preguntar si tenia 18 anys i jo li vaig dir que no (santa innocència). El venedor em va dir que no me la podia vendre però si deia que tenia 18 anys, jo era força alt, me la vendria i em va tornar a preguntar l'edat. Això sí que és practicar idiomes.

Potser la revista de producció pròpia més famosa, i que encara es publica, fou el Lib, però jo era més partidari d'una ja desapareguda que es deia Macho.

Els relats en plan confessió, en publicaven tant en el Lib com en el Penthouse, sempre m'han agradat força. M'imagino que deu ser per la proximitat que transmeten, però els meus preferits eren uns que es publicaven en la revista Macho.

En la revista Macho havia un escriptor que signava amb pseudònim que malauradament no recordo, que m'encantava. El relat tenia sempre un punt d'humor que ja es veia en el títol i eren espectaculars.

En fi, penso que ja he donat peu per a un segon article.

Les lleis de l'estupidesa

2009-01-25T08:15:00.009+01:00

Un dels personatges que em va fer avançar en la comprensió de conductes no avantatjoses, és a dir en l'estupidesa, va ser en Carlo Maria Cipolla, economista, historiador i, el més important, persona amb fort sentit de l'humor.

Com acostuma a passar, ja es pot ser un gran estudiós, investigador o eminència que el gran públic t'acaba coneixent, si ho fa, per l'anècdota sempre que sigui escandalosa. En el seu cas, tot i que, segons he llegit, fou un gran economista i un gran historiador, si té un lloc rellevant en la wikipedia és per les seves lleis de l'estupidesa humana.

En Carlo Cipolla, de qui ja he esmentat el sentit de l'humor, va publicar, segons sembla de manera restringida per als seus amics, un llibret en clau d'humor anomenat "Allegro ma non troppo" on hi ha dues històries, "El paper de les espècies (i el pebre en particular) en el desenvolupament econòmic de la edat mitjana" i "Les lleis fonamentals de l'estupidesa humana".

Tot i que, tan en el primer relat del llibre com en altres publicacions seves (també he llegit "Tres històries extravagants" d'Alianza butxaca) ja posa de relleu l'estupidesa humana, és en l'enumeració de lleis on exposa amb contundència:

Sempre subestimem el número d'estúpids que tenim al nostre voltant.
El fet que una persona sigui estúpida és independent de qualsevol altra característica d'aquesta persona.
Considerem una persona estúpida quan perjudica a altres persones sense treure'n profit o fins i tot perjudicant-se a si mateixa.
També tenim tendència a subestimar el mal que pot fer una persona estúpida.
La persona estúpida és el tipus més perillós que pot existir.

Com a bon científic, a partir de la tercera llei, generà uns gràfics de classificació personal depenent del mal/benefici que podem provocar als altres o a nosaltres mateixos i d'on surten quatre tipologies:

Intel·ligent: beneficia a tothom, a si mateix i a altri.
Malvat: es beneficia a si mateix però perjudica a altri.
Ingenu: es perjudica a si mateix i beneficia a altri.
Estúpid: perjudica a tothom, fins i tot a si mateix.

Com ja vaig dir en el meu primer escrit, si segueixo aquest tema no és perquè em senti superior ni perquè consideri que estic rodejat d'estúpids (tot i que contradic la primera llei) sinó perquè em veig retratat i espero treure'n conclusions de millora.

Anita O'Day, jazz en un dia d'estiu

2009-01-24T10:04:00.006+01:00

No em cansaria mai de veure l'actuació d'Anita O'Day en el Festival de Jazz de Newport del 1958.
Aquesta actuació fou captada per en Bert Stern, famós per les fotos de Marilyn Monroe, per al documental Jazz on a Summer's Day.

Les imatges de tot el reportatge no tenen preu. Veus l'Amèrica d'en Kennedy (ja sé que aquell any el president era Eisenhower però com a imatge la que ens quedà fou la d'en Kennedy). La gent, les formes contingudes, la roba, els gestos ...

En la part musical per a mi és francament inoblidable la segona interpretació, "Tea for Two", on l'Anita es llança amb el seu característic scat.

Sembla que de petita, en una malaurada operació, va perdre la campaneta, la qual cosa li impedia fer tant vibratos com allargar molt les notes i aquest accident va ser el que la va empènyer cap a l'scat.

No me'n puc estar de dir que "Tea for Two" era la cançó preferida dels meus pares i recordo com de tant sonava per casa, tot i que en una versió molt més acaramelada i amb els característics fregits del vinil.

Usos alternatius

2009-01-23T13:59:00.005+01:00

El gran Barbany, bon vivant i millor persona, em va fer veure la bondat dels bars dels hotels.

M'encanten els bars dels hotels, sempre hi ha lloc per a seure, són còmodes, macos, estàs ben servit, potser en algun hotel el preu pot ser una mica superior al del carrer però els avantatges superen amb escreix el sobre cost.

En els bars dels hotels difícilment hi ha parròquia, el personal sempre està de pas.

En l'ambient hi ha un noséquè que fa que mai et trobis desplaçat, tothom ho està!, tots ens mirem com a estranys, com a acabats d'arribar.

Un altre lloc on la restauració també m'agrada molt és, en cas que en tinguin, en els museus.

Els restaurants acostumen a ser recollits però les cafeteries, a l'igual que en els hotels, no sempre són un lloc tancat. En el British Museum és en el fantàstic pati central o en el Natural History Museum és una deliciosa zona de pas.

I finalment, el que em torna boig, boig són les botigues dels museus.

El material documental és fantàstic, hi pots trobar llibres molt bons i, pel caire educatiu, hi ha gran quantitat de material per a nens.

D'altra banda, els complements són superoriginals, és el lloc ideal pel record capriciós o el regal diferenciat.

A més, els preus de les botigues dels museus són, majoritàriament, bons.

Dos blocs adormits

2009-01-20T13:03:00.012+01:00

M'imagino que com gairebé tothom, a la majoria de blocs que m'aturo a llegir arribo de forma aleatòria, ja sigui per salts difícilment reproduïbles o per dobles interpretacions o coincidències casuals de paraules de cerca.

El que té de bo aquest sistema és que els resultats són sempre sorprenents, la part negativa és que aquesta sorpresa no sempre és agradable, però n'hi ha prou amb seguir saltant per a caure en noves sorpreses.

Avui em vull aturar en dos blocs, trobats en base a aquesta aleatorietat, i que semblen inactius, adormits, però que vaig visitant periòdicament per veure si revifen.

Vaig trobar NIEN1000ANYS fa força temps, no recordo com hi vaig caure però va ser dels primers blocs on em vaig aturar i recrear. Em va encisar a primer cop d'ull.

A més, veure que són gent del barri, si més no van fer una trobada en el bar la Furmi del carrer Milà i Fontanals, em va fer sentir molt intensament que això és real, que els blocs són la nostra expressió, de persones humanes com deia en Mikimoto.

Gràcies a aquest bloc vaig conèixer la generació Nocilla i l'Agustín Fernández Mallo, de qui paga la pena veure i sentir aquesta entrevista.

El primer missatge del bloc, escrit l'octubre del 2007, diu "Hola a tots. Inauguració d’aquest blog-revista. Esperem que el vent ens dugui molt lluny." L'ultim missatge és del desembre del mateix any.

El diari vermell el vaig trobar fa pocs mesos. Em va sobtar molt perquè, tot i que m'ha estat impossible reproduir el camí d'arribada, hi vaig caure a partir de la recerca de referències de l'American Songbook en català!!!

A l'igual que el bloc anterior, també em va enganxar a la primera ullada. La frescura i claredat del llenguatge em van deixar bocabadat.

No tinc clar si es tracta d'un bloc de literatura eròtica o de relats personals o potser haig de deixar la meva mentalitat cartesiana que s'entesta en la classificació permanent.

En aquest bloc va ser la força directa de les expressions la que em va fer prendre consciència de la humanitat que hi ha al darrere d'aquests quaderns informàtics.

El subtítol del bloc diu "Espero tenir suficient paciència i constància com per escriure-hi sovint!" i el primer escrit és del gener del 2005, l'últim del febrer del següent.

Cap i casal de Catalunya????

2009-01-09T12:24:00.009+01:00

Hi ha un tema que em toca els nassos, els intents continus del PSC de deixar el concepte Catalunya com a curiositat folklòrica o, en el millor dels casos, etnològica.

En primer lloc cal parlar de la creació del domini .BCN com a alternativa al .CAT. En el mateix anunci d e l’ajuntament, quan es diu que el .BCN no vol ser exclusió del .CAT (excusatio non petita accusatio manifesta), la paraula cooperació ja la posen entre cometes, custionant-la.

La segona és el descrèdit que es fa des de l’ajuntament del concepte de nació. En aquest cop, com recull l'article de Vilaweb, des dels anuncis de la fira de moda Bread & Butter, l'ajuntament de Barcelona juga amb la nació associant-la a la ciutat de Barcelona com a aparador de roba amb els lemes "I'm Citizen of Barcelona Nation" i "The Nation of Fashion"

I la cirereta és la Marta Téllez qui, segons directe!cat, es cuida de la imatge i projecció de la "marca Barcelona" amb el domini .BCN. Aquesta noia és de les "yo soy muy progre y quiero mucho la región catalana y sus pintorescos habitantes pero son todos unos ...". No cito cap paràgraf de les seves declaracions perquè, de debó, em fa molta mandra re-escriure el que diu aquesta senyora però si voleu agafar una enrabiata, us en recomano vivament la seva lectura.

Tampoc podem dir que tota la culpa sigui d'en Jordi Hereu, home jove i per tant preocupat en la seva futura carrera política. Hi ha un Miquel Iceta i un José Zaragoza que apreten molt.

Concurs culinari de Sant Esteve

2009-01-04T10:27:00.007+01:00

Per tradició, o més ben dit per pacte de no agressió, el dia de Sant Esteve toca anar a dinar a cals sogres.

Enguany vàrem decidir que cada família aportés una part del dinar, és a dir, part de l'aperitiu, part de la beguda, part dels postres i un plat, primer o segon, per a compartir entre tots, realitzant així un menú de degustació.

Jo vaig seguir una recepta que em va proporcionar el meu molt apreciat verdurer, en Lluís, farcellets de verdures.

De fet, a més de verdures hi ha gambes i la salsa és de marisc.

El niuet de porro amb l'ou de guatlla és aportació personal (com passa en aquests casos vaig fer massa verdura i me'n va sobrar).

El plat deliciós, dóna una mica de feina però paga la pena.

Ploreu, la lluna és morta

2009-01-03T23:20:00.004+01:00

Sé que toca parlar del nou any, els canvis de cicle, etcètera, etcètera, etcètera, però des de fa dies tinc una cançó clavada al cap.

La cançó, La Lune est Morte, no és nova, de fet la van escriure en Georges Liferman (música) i en Jacques Mareuil (lletra) per a un grup vocal francès, els Frères Jacques, l'any 1968 (o això diu la Leioa Kantika Korala), però jo l'he descoberta fa poc gràcies al fantàstic programa El Cafè de la República que fa en Joan Barril a Catalunya Ràdio.

Tot i que hi ha la representació original dels Frères Jacques, permeteu-me que us deixi la deliciosa versió de veus blanques de la Chorale du Collège Otfried de Wissembourg.

La lune est morte chorale du collège Otfried de Wissembourg
Cargado por BijouCastafiore

Penjar tota la lletra pot ser farragós, així doncs, em limitaré a penjar la tornada:

Pleurez Pierrots, poètes et chats noirs,
la lune est morte, la lune est morte.
Pleurez Pierrots, poètes et chats noirs,
la lune est morte ce soir...

El Trencanous

2008-12-29T10:11:00.015+01:00

Ahir vaig anar amb la família al teatre Romea a veure el Trencanous.

Tot i que penso que és bo dur les nenes a veure coses noves, si us haig de ser sincers, hi vaig anar perquè les entrades em van sortir de franc.

Cal reconèixer els esforços que fa el Romea per a la difusió cultural ja que els preus són molt, molt assequibles (sobretot si els comparem amb espectacles de moda o amb la hostaleria).

La companyia que presentava l'espectacle és el ballet de Santa Coloma de Gramenet, d'en David Campos que també té escola.

Sé que aquest Nadal ha coincidit a Barcelona una altra versió del Trencanous que fa el Ballet Estatal Rus de Rostov en l'auditori del Forum però el preu era el doble, a més, el Romea és el Romea.

Del Romea m'ha quedat el record de quan, fent sisè de batxillerat, els "hermanos modelnos" de la Salle ens van dur a veure el musical Godspell, quan els musicals no estaven de moda. Vaig quedar epatat, al dia següent vaig córrer a discos Castelló a comprar el disc.

Quina diferència amb el Forum. No n'ha quedat res del muntatge del 2004. Sembla que ara no és més que un local de lloguer, sense cap entitat pròpia. L'enllaç oficial es limita a informar dels actes d'aquell malaguanyat any 2004.

Tornant al tema, era el primer cop que anàvem a veure dansa (professional, els festivals de ballet del cole no puntuen) i ens va agradar força. No en sé gaire de dansa, la qual cosa em fa difícil comentar l'espectacle, així doncs em limitaré a les obvietats i les anècdotes.

Molt, molt lloable la feina d'en David Campos. És un luxe tenir una companyia estable d'aquest nivell. En una entrevista diu que Catalunya era i és un desert pel que fa a la dansa clàssica. Per sort, els seus fets contradiuen la seva paraula, la seva companyia és un molt bon oasi.

Ja sabem que, per aquests preus, la música ha de ser enregistrada però l'operador de taula (al programa figuren Víctor Pino i Paul Jorna) podria evitar que les músiques comencin i acabin de cop. Si la taula no té automatitzada la funció "fade", sempre es pot fer a mà.

Va quedar molt bé la inserció d'audiovisuals però no vaig poder deixar de pensar en "Mortadelo y Filemon, the miusical".

Em va sorprendre veure trets facials asiàtics en les dues protagonistes, Elline Damian i Ailleen Gallinera, a més d'altres ballarins que no puc identificar, però quan he estat revisant la biografia del director de la companyia he vist que, a més d'haver viscut i estudiat a les Filipines, està casat amb la Irene Sabas, també filipina i que a és la directora adjunta i mestra de ball, la qual cosa permet poder gaudir de gent de nivell aquí a Catalunya.

La vida té aquestes casualitats, ja que la parròquia de Sant Agustí (o de la Immaculada Concepció i Sant Llorenç), en la plaça de Sant Agustí a tocar del Romea, és la referència de la comunitat filipina de Barcelona.

I finalment, el comentari groller obligat d'algú, que com jo, no està acostumat a la dansa: quin paquet més divertit que marca en Vincent Gros!! Balla molt bé, però això del paquet en les malles sempre em fa escapar el riure. Per a compensar, hi ha una escena on surt una noia disfressada del nino trencanous, amb unes malles vermelles que també, Déu n'hi do, com marca patata.

El valor de l'imprevist

2008-12-22T20:23:00.008+01:00

Divendres em va mossegar un gos. No és que fos un gran animal, era més aviat petit, d'aquests que estan de moda, que semblen buldogs però reduïts.

Caminava amb un amic per un tram de la Via Augusta de voreres estretes on a més hi havia una bastida que encara estrenyia més el pas. Ens vam creuar amb el gos i l'animal se'm va enganyar a la cuixa.

La sensació fou francament sorprenent.

Em va fer mal, molt de mal, però em va fer la sensació que ho estava veient tot de lluny. No em creia que tingués un gos enganxat al tou de la cama.

La sorpresa va ser per a tots, ja que l'amo també va trigar una estona a reaccionar i desenganyar-me l'animal.

El noi, com a propietari d'un gos car de moda, va ser amabilíssim. Em va dur a casa seva on em va oferir tot tipus de material per a una primera cura (déu n'hi do quina farmaciola més ben assortida!!) em va ensenyar tota la documentació de l'animal, amb èmfasi en la part sanitària i em va informar que tenia una assegurança per a cobrir desgràcies.

Suposo que no cal que digui que una de les frases més repetides va ser la de "no sé com ha pogut passar, no havia fet mai res de semblant" que és la frase que sempre surt a les notícies després d'un fet luctuós.

Jo no vaig voler anar més enllà de la cura, no em podia enfadar amb una persona tan amable i amb una casa tan agradable. Fins i tot em va oferir un obsequi, en forma d'ampolla, que em vaig negar a acceptar perquè continuava tenint la sensació que tot allò no m'estava passant a mi.

Quan vaig arribar a casa em vaig mirar la cama i la tenia molt unflada, amb la ferida sagnant.

Em feia molta mandra anar a un servei d'urgències, hi he estat més d'un cop, majoritàriament com a acompanyant, i és francament esgotador i jo només volia descansar.

Finalment em van convèncer per a anar a l'Esperança, que la tinc al costat de casa.

Aquí va començar la meva segona separació cos esperit.

El carrer sense gent, no trobar l'entrada, entrar per una porta que no és l'adequada, caminar per passadissos buits, arribar a la recepció on només hi ha el recepcionista, amb una certa pinta de penjat, passar a una sala d'espera on no hi havia gairebé ningú. Tot era a l'inrevés dels serveis d'urgències que havia trepitjat fins a aquell moment.

Després va venir l'àngel.

Qui no es pot enamorar d'una infermera?

Quan trobes la persona maca, agradable, que et cura tant el cos com l'ànima és impossible que no et deixi empremta.

Tot i que, tornant a la realitat del negoci sanitari, la pobre noia deuria ser una auxiliar de baix contracte perquè, tot i que van treure el cap un parell d'individus que es van limitar a confirmar el que deia la noia, va ser ella qui va fer tota la feina.

Paga la pena parlar dels dos supervisors. El primer era un noi amb una placa d'infermer que encara ara no tinc clar perquè es va passar, suposo que ho diu el protocol, i el segon, anunciat com el metge, era un home gran, que donava una certa confiança i que, tot i dir un parell de frases amb un català d'accent difícil de definir, va firmar amb un nom oriental.

L'epíleg de la història (vull passar per alt el cap de setmana que m'ha donat el gos dels collons) va ser la visita de supervisió que havia de fer dilluns al metge de capçalera.

Estic adscrit al CAP Larrard que és d'aquests serveis sanitaris que encara no tinc clar a qui fan ric.

Haig de fer un incís elogiant la millora dels serveis sanitaris "d'a peu" de la ciutat de Barcelona. Qui no recorda els dispensaris en pisos amb cues llarguíssimes?

Per sort no sóc gaire usuari de la sanitat, la qual cosa fa que no tingui mai clar com comportar-me a l'hora de fer servir aquest servei.

A primera hora del dilluns vaig trucar al CAP per a demanar què havia de fer. Em van donar hora per al meu metge de capçalera a les 9:10 (caram quina eficàcia!!), hora a la que era a la porta del despatx, que era oberta. Des de fora veig al metge que em demana que esperi.

És curiós com un fet consubstancial de les visites mèdiques és l'espera. Encara no tinc clar perquè si no hi havia ningú abans d'arribar jo i l'hora que m'ha assignat és a la que m'he presentat haig d'estar assegut una estona fora.

Arriba una segona persona que també treu el cap i saluda al metge des de la porta (no fa pinta de malalt, per l'afectuositat en la salutació deu de ser un visitador).

Passats uns minuts em fa entrar, li explico el cas i em fa un paper per a demanar hora per a la infermera, això si, dient-me insistentment que li demani a la infermera que li comuniqui la meva evolució. Visita totalment decebedora.

Baixo a recepció i em donen hora per a les 11:30 (dues hores de lleure).

Una mica abans de l'hora indicada vaig a la porta del despatx corresponent. Ara sí que hi ha una persona esperant, però no m'amuïna gaire, és una senyora gran i tots sabem que sempre van amb molta antelació.

Surt la persona de dins, queda la porta oberta i no criden a ningú. Passen uns bons deu minuts, l'espera hipocràtica, i surt la infermera amb una llista, diu tres noms i cap és el nostre. Ens pregunta l'hora que teníem assignada (efectivament, l'altra senyora tenia un quart d'hora més tard que jo) li entrego el paper i em fa passar.

Un cop més l'efecte àngel i em torno a enamorar. Noia maca, agradable i efectiva. A més aquest cop amb ferros a les dents.

En fi, no crec que el tema doni més de si.

Conclusions? A efectes d'experiència, el gran valor que té el canvi, com una situació no prevista ens obre ventalls, a efectes humans, que agradable és estar entre gent agradable i a efectes sanitaris, que difícil és la gestió de la sanitat.

Les trampes del desig (Dan Ariley)

2008-12-16T22:00:00.023+01:00

A efectes d'arxiu, no me'n puc estar de comentar aquest llibre d'en Dan Ariely que, com a principal qualitat té l'amenitat del seu autor, tant en la manera d'explicar-se com en les diferents proves que va fer per a demostrar la seva tesi.

Aquest senyor, treballador del mític MIT, s'ha dedicat a estudiar conductes que en principi són de consum però que es poden extrapolar a qualsevol situació, de manera que l'autor compara la compra d'una tele amb la tria de parella.

El concepte bàsic que ens presenta en Dan Ariely és que els éssers humans no sempre tenim comportaments racionals però sí que podem predir cap a on tirem. Aquest concepte l'anomena irracionalitat previsible, i afirma que d'aquesta irracionalitat se n'aprofita el mercat. A més, aquesta manera d'actuar és aplicable tant a la tria d'objectes com de persones com de situacions i al llarg del llibre va desenvolupant aquesta irracionalitat.

Efectes sobre la tria

A l'hora de triar ho fem sempre entre elements comparables i deixem de banda els elements molt diferents. A aquests elements discordants, que ens recondueix cap a les altres opcions, en Dan Ariely els anomena l'esquer.
Un altre concepte és el de l'àncora. Quan valorem ho fem amb referència a una primera idea, a un primer valor que ens marca l'escala mental. A més, segons en Dan Ariely, aquesta àncora no és el primer preu d'aquell producte que veiem sinó que pot ser qualsevol xifra que podem haver trobat de forma casual.
L'atractiu del preu zero fa que agafem les coses gratuïtes a ulls clucs. Quan una cosa és gratis, no tenim en compte els seus defectes.
No és bo mantenir vives opcions alternatives ja que no ens deixa distingir i centrar-nos en la nostra opció principal o fins i tot la pot afectar de forma negativa.
De vegades valorem més la imatge que el resultat obtingut. Quan anem en grup demanem la nostra comanda no tant pel que esperem obtenir sinó per la imatge que donem al grup.

Canvi de punt de vista

Ens movem entre dos mons, el de les normes de mercat, on hi ha intercanvi econòmic, i el de les normes socials, d'ajuda mútua. Quan es barregen tots dos mons, caiem sempre en les normes del mercat. És a dir, no tenim inconvenient en fer favors però en el moment en què surt el diner, els favors es converteixen en feina mal pagada.
La nostra opinió inicial influirà en el resultat. És a dir l'embolcall i la propaganda fa que trobem millor el producte.
També el preu afecta el resultat. Si coneixem els preus, un medicament car ens ajuda més que un altre econòmic.
La deshonestedat s'accentua més quan no hi ha diners directes, és més fàcil que agafem objectes del treball que no diners.
Ens enamorem del que ja tenim, ens centrem més en el que podem perdre que no en el que podem guanyar i a més creiem que l'altra gent veurà la transacció des de la nostra mateixa perspectiva. Això fins i tot és aplicable quan comencem a pensar que tindrem alguna cosa.

Pèrdua de control

L'estat d'excitació ens provoca un encegament que fa canviar el nostre comportament. El cas més evident és de l'excitació sexual. La solució proposada és evitar entrar en aquests estats d'excitació ja que un cop hi siguem és impossible mantenir el control.
Podem mantenir molt millor l'autocontrol quan la gratificació és diferida ja que si és immediata ens canvia el comportament.

El descubriment de l'estupidesa

2008-12-11T08:47:00.009+01:00

Tot i ser un dels signants d'un manifest de la llengua no gaire encertat des del meu punt de vista, haig de separar temes i agrair a en José Antonio Marina el seu llibre "La inteligencia fracasada", que tot i haver-lo llegit fa no gaires anys, estic temptat de rellegir.

Cadascú ja coneix les seves limitacions i jo ja feia temps que era conscient que molts cops em comportava com un "gilipollas". No en tenia clar el perquè i, la majoria de cops, me'n penedia a posteriori.

Va ser amb aquest llibre, subtitulat "Teoría y práctica de la estupidez", quan vaig catalanitzar el nom del meu caràcter en veure que, entre altres coses, sóc senzillament estúpid.

És dur haver de confessar l'estupidesa pròpia però la veritat és que a mida que anava llegint m'anava reconeixent en moltes de les diferents situacions del llibre.

Per a mi el capítol més dur va ser el de "Los fracasos afectivos". I prefereixo no esplaiar-me en aquest punt.

Malauradament aquest llibre no em va fer canviar (si més no, de manera perceptible) però si que em va obrir un nou camp de consciència, i és des d'aquell moment que tinc una certa sensibilitat cap als temes de comportament i més concretament en l'estupidesa.

Curiosament, aquest interès meu per la estupidesa ha estat interpretat pel meu cercle d'amistats com si jo em cregués per damunt del meu entorn, com si em delectés parlant de l'estupidesa aliena quan el que busco és intentar minimitzar-ne la meva.

Així doncs, aniré fent un seguiment d'aquest tema en posteriors entrades.

I per a tancar el tema d'en Marina, haig de dir que he estat seguint aquest autor en altres llibres però cap m'ha produït l'efecte que em va fer el de "La inteligencia fracasada", i potser és revenja pel manifest que va signar, però trobo que, en llibres posteriors, ha agafat unes derives que m'han fet anar perdent cada cop més l'interès en aquest autor.

La il·lusió de l'estrena

2008-12-08T08:55:00.024+01:00

Doncs sí, m'ha costat però finalment m'he llançat a la piscina.

La primera necessitat d'escriure un bloc, amb reminiscències dels diaris personals de la infantesa, em va venir arran d'una xerrada d'en Genís Roca amb la seva brillant exposició sobre la web 2.0. Sincerament, si teniu una estona, us recomano que la seguiu, encara que només sigui per a sentir a parlar a en Genís.

Com passa en aquest casos, l'acció no va a la velocitat del desig i el tema va quedar adormit uns mesos fins que, a base de llegir el bloc que fa el meu cunyat on es limita a copiar notícies dels diaris, la idea va revifar.

Un bloc no pot ser tan peix bullit, vaig pensar, cal expressar-nos, donar opinió. Ens hem de mullar, no ens podem limitar a fer d'altaveu i menys dels mitjans de comunicació establerts.

Decidit, ara sí, a redactar el meu bloc, el primer pas que vaig donar va ser començar a navegar per blocs per a anar "agafant idees" (traduït, afusellar tant com pugui).

Quina desil·lusió!!!! És impossible que pugui aportar res a la comunitat!!!

Internet és ple de gent molt més informada, molt més documentada, molt més amena i amb molta més facilitat d'expressió de la que jo mai tindré!!!!

Amb el cap cot, vaig pensar en canviar la orientació i passar a donar la meva opinió en altres blocs ja fets, però això no em satisfeia totalment, era interessant però no era el que jo volia.

I el meu desig d'expressar-me? I poder dir el que vulgui quan vulgui? També m'agrada poder rumiar a base de posar les coses en negre sobre blanc. I m'agradaria tenir una llibreta on apuntar records, interessos, referències, eines ...

Així doncs, em decideixo a obrir el meu bloc, aquest espai personal per al meu gaudi.

El títol és la declaració de principis. No m'hi estenc perquè vull fer un comentari sobre el tema.

I, en un bloc on bolco tot, l'anonimat penso que de moment és necessari, si més no abans de veure l'evolució i si vomito tot o em tallo. No m'atreveixo a posar nom i cognoms, ja que amb els meus comentaris, d'una banda podria comprometre a gent del meu voltant i de l'altra, em podria morir de vergonya si es fan públics alguns dels pensaments o fets que bolco aquí.

Sé que, amb totes aquests condicionants, el meu bloc no deixa de ser una mena d'onanisme i, com a primer plaer, posaré un enllaç a en Dilbert, paradigma de l'enginyeria i l'empresa "modelna".